a Marian Llavanera
Sota la pineda
que és gerda i és verda
descobrir el cel a través del fullam!
Els ocells passen talment fossin peixos,
com si veiessin el fons de la mar.
I és un vaixell, escatat, l'aeroplà.
Sents pel sotrac a l'orella encantada
que per les rutes passa un autocar-
amb gents que han fet molts diners
per la guerra,
i de passatge se'ls volen gastar.
Amb una pols que de res els servirà.
Veus la ciutat-
estirada a la platja,
com una esclava que es mor d'enyorar;
jove i rebel
melangiosa i cansada-
sempre una mica malalta que està.
Sota la pineda no t'hi cal pensar.
I si tenies un llibre a la vora
-modern o antic
que si és bo tant li fa-
i una fontana que ragés tothora,
i com tu
a terra
estès el berenar,
tota ambició donaries de grat.
Oh, aquell qui té fins l'amiga al costat.
Veus, jo ara et dono mon cant
regalat.