.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Ja sé qu’ardida avansa la gran familia humana
donant ab crits frenètichs coratje á sos infants;
ja sé que, los prodigis escalonant, demana
dels segles la corona com los antichs gegants.
No hi ha per aturarla, poder, ni espay, ni forsa;
remou entre sos brassos la mar, la terra, el cel,
lo pern del món un dia tal volta arribi á torce,
enrojintlo ab la flama, destrempantlo ab lo gel.
Jo sent la remor fonda, jo veig la polsaguera
qu’en sa jornada axeca la nova societat;
jo veig que damunt ruines desplega sa senyera,
cridant als cansats pobles: «progrés y llibertat!»
Ab los palaus ne tomban abaix los privilegis,
los pobles ja no veuen rés blau á dins la sanch;
avuy ja son proeses lo qu’eran sacrilegis,
escuts de marbre pican per ferne pols y fanch.
Jo veig com los realmes del univers s’esborran,
com si damunt arena sos noms fossen escrits;
plorant per sa nissaga, veig reys que fugint corren,
de por que los engrunin sos tronos espoltrits.
Si s’alsan partidaris d’idees que passaren
y van per camps y viles del «dret divi» parlant,
com arnes que se vesten de purpra que menjaren,
los pobles ja los miran riguentse de son plant.
Ho sé..... mes veig encara lo monstre que’s belluga,
aquell que, carn humana menjant, tan sols ne viu,
lo monstre que á los pobles la sanch del pit axuga,
y’l veig que dels progressos, mostrant s’espasa, ’s riu.
¡Còm n’es fosca sa ullada! ¡Còm n’es fera la Guerra!
eixa es la que d’imperis clapers ne fa en lo món;
cent brassos té qu’abeuran de jove sanch la terra
¡y encara entre los pobles honrats sos fills ne son!
Encara hi hà corones y cants y encens y gloria
pel qui la sanch humana sab escampar més bé!
Encara'ls pobles tiran del carro de victoria,
encara tenim hèroes com un temps mort tingué!
De que serveix escriure la lley que'ns assegura
los drets, la pau y l'ordre d'un poble ben regit,
si á ser befa d'eix poble se torba lo que dura
lo temps qu'esmola'l ferro lo fer soldat ardit?
Avensos, lleys, millores, prodigis de la terra,
miracles dels ingenis nodrits per dolsa pau,
fet dernes tot ho dexa calcigantho la Guerra;
per son alè qu'apesta ferit de mort tot cau!
Y sent la remor fonda, y veig la polsaguera
qu'en sa jornada axeca la nova societat,
mes veig qu'es assessina com en vells temps ho era;
lo fill que degollava avuy mor destrossat!
..........
...........
...........
Rompent l’espessa boyra que’l temps futur amaga,
ja mir en ma esperansa los segles venidors,
y veig que tots meynsprean de mort eixa nissaga;
en l’univers no s’alsan vensuts ni vencedors!
Veig segles que condamnan lo dret de les panteres,
lo dret de forsa bruta, lo dret de los guerrers,
lo dret que dexa’ls homos confosos ab les feres,
tapant després s’afronta de gloria ab los llorers.
Vinclat baix de sa infamia y el pès de s’armadura,
de lo derrer exèrcit veig ja’l derrer soldat;
tot l’odi de cent rasses, lo dol y l’amargura
de tots los passats segles, passeja l’malanat!
Cansat, no troba un’ ombra, camina que camina,
del deu de les desgracies aquest n’es fer romeu,
la terra va trescantne ruina per ruina;
sols té sanch per beguda, sols en fossars s’asseu.
Sols cull en sa carrera la befa de los pobles,
d’ossams y de miseries troba archs en son camí;
cercant sa negra tomba, li cauen arreus nobles,
y’l món, sense desfresses ja veu son vell butxí.
Vinclat baix de sa infamia y el pès de s’armadura,
de lo derrer exèrcit mor ja’l derrer soldat;
y l’odi de cent rasses, lo dol y l’amargura,
rossega á son sepulcre, nasquent la llibertat!