.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Los segles fan sa via xordats p’els crits que llança,
en mitx del cor ferida la pobre humanitat,
ni sols jiran la testa, avança que t’avança
s’en entran per la porta que va á l’eternitat.
Allá ajuntats, cotejan los fets qu’en sa carrera,
notaren en lo llibre ont quedan tots escrits,
y llijen fent rotlada, la página derrera,
y’s miran uns als altres quedantse embadalits.
Es just! Llijen ab lletres més velles que l’historia,
los plants y les miseries del temps que n’es més vell;
l’aixam d’edats animan, de totes fent memoria.
¡Com totes se planyeren se plany lo temps novell!
Els forts petjant als débils, ab febra de venjansa,
llegant als infants odis, sens por á los perills,
ferse aquets poderosos, y en mitx de la matansa,
sentir qu’els vensuts llegan nous odis á sos fills.
Aquest es lo fort cercle, ont jira atropellada,
alsant gran polsaguera, moguent bordell y truy;
aquesta es la carrera que tresca espitrellada
l’humanitat de sempre, l’humanitat d’avuy.
Per ella no hi ha etzemples, per ella no está escrita
l’historia de la terra, tan sols hi troba fets;
per ella cada segle tan sols es una fita
que van deixant els avis y van trobant els nets.
Trescant trista y plorosa p’el vall de l’amargura,
aixeca crits dolrosos, vessant son aspre plor;
jamay son remey troba, segueix y no s’atura,
per molt qu’es sent ferida, ferida en mitx del cor.
Llavors la pols congria y neixan y’s ballugan,
y s’alsan y s’estiran y tornan prest jegants,
homes ardits, que ploran, mes plors estranys no aixugan,
y’ls pobles los escoltan ab ulls espirejants.
Sa rássa es la dels genis; son águiles humanes
que ab forta inteligencia al cel alçan lo vol;
mes ay! son de rapinya les aus que, sobiranes,
ó dormen entre els nubols ó menjan sembrant do!!
«Venim á fer justicia, predican á los pobles,
venim á defensarvos vosaltres que patiu,
venim á rompre els ferros d’esclavitut, innobles,
tots sou jermans, llevauvos y alçau lo front altiu.»
Y ab cega fé, los pobles los senten y los creuen;
segueixen ses banderes, creuant per ells lo mon;
la ma que los governa, los malanats no veuen,
la pols qu’alça la gloria la vista los confón.
Los pobles germans lluitan y esborran les fronteres
per darse, per la forsa, la pau y’l benestar;
y’ls qu’eran anyells tendres aixis se tornan feres,
junyides, pero, al carro del qui sab més lluitar.
La sanch corre y s’escampa... mes prest la beu la terra;
les víctimes no parlan per més que son á mils;
les runes y destrossa son mals que fá la guerra;
y prest tot en pau queda... los morts jauen tranquils.
Los redemptors se vesten ab totes les despulles
dels pobles venturosos que son salvats per ells;
dels llors d'antigues glories, ab plors rentan les fulles,
y ab sanch calenta tinyen de porpra sos mantells.
Los redimits descansan demunt amples osseres,
ont dormen consumintse sos fills y sos jermans,
se curan les ferides ab draps de ses banderes;
meditan... y los cauen les armes de les mans.
De mals enrevoltada, l'humanitat delira,
te por d'ella mateixa, l'espantan sos dolors,
p'el qui sabrá enganyarla, de nou ja sols suspira;
no creu en los que creuen, mes si en los impostors.
Per ella no hi ha etzemples!... La rassa redemptora
com ella n'es antiga, nasqué en lo Paradís;
los redimits perderen la terra encisadora;
la serp allá quedava gosant d'aquell etsís.
Per ella no hi ha etzemples! Si ab fé alsas lo sudari
qu'amaga de l'historia, dels fets lo resplandor,
mil redemptors veuría... sols un dalt lo Calvari;
els altres tots fent befa de peu dalt lo Tabor!