I
.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Ja fa siggles que vivía
dins un bòsch un carboner;
l’ausinar era sa patria
puis qu’entre ausines nasqué.
Baix d’una penya tayada,
poch mes alta qu’un claper,
uns quants tronchs testa per testa,
mal esporgats y grossers,
Cubèrts de tèrra y fuyaca
y rama de pinotells,
á sos infants y á sa dòna
los defensavan del temps.
Mes dels anys no defensavan
la testa del pòbre vell,
blanca ja com n’es l’ausina
que l’ivern tapa de neu.
Pòques son les esperanses
qu’en son cor guardades té:
volar al cel quant se muira,
veure son fill homo fet.
Les mateixes té s’espòsa:
¿Qué pòden desitjar més?
¿A los pobres qué los queda,
trèt de sos fills, mes que Deu?
Ja n’es fosch quant de la sitja
eixa familia s’en ve
ab el nin que salta y bota
axerit com un aucell.
Devant sa pòbre barraca
s’asseuan já los dos vells,
l’infant s’acòsta á sa mare
y li diu: jò tench talent.
—Qué vòls, fill meu dols, vols coca?
Quant sopem t’en donaré.
—Ma mareta, daulem ara.
—Còm la vòls?
—Còm un garbell.
—Podrias menjarte aquella
de dalt aquell puig, Mateu.
Mirala’t. ¡Y qu’es de gròssa!
La veus qu’está de cantell?
Si fosses dalt la montanya
l’agafarias ben prest.
—Jò la vull.
—Y si’s la lluna
que ja’s sortida, innocent!
L’infant no respòn, la mira
ab dos ulls just dos salers.
Qui pòt dir lo que passava
llavors en son pensament!
II
Com creix la carabassera
sembrada pròp d’un torrent,
creix en Mateu, y sos pares
s’en avanan satisfets.
Quant á la vila els diumenges
devalla á missa la gent,
y per tiranys y dresseres
travessa plans y costers;
Quant els vells devant l’esglesia,
un’ampla rotlada fent,
escupen plans y saliva
ab la pipa entre les dents;
Son pare devant el mena
perque tots el vegin bé,
y perque millor el vegin
li tira enrera’l capell.
Sos amichs llavòrs ponderan
lo molt apressa que creix:
per midarlos sos fills cridan,
y el mes alt es en Mateu.
—Quê’t pensas, li diu son pare,
t’en farias dos de teus?
—Que me pengin á la lluna,
si en terra tòch antes qu’ells.—
Y á sos fills els altres pares
diuen: Ja que tant pretén,
mullauli’l nas de saliva
y veurêm qui guanya’l plet.
No vos fasseu la traveta,
vaja, sús... Cau en Mateu.
—Mal me pengin á la lluna!
—Juras com un carreter.—
Entrant á l’esglesia diuen
«Deu perdó ton jurament»,
mentres dins l’aigua beneita
la pipa apagan contents.
III
Les fulles seques arranca
de les ausines lo vent,
y als vells la mòrt arrebassa
ab los seus alens també.
Una creu mitj soterrada
dins lo fossar, ja fa temps,
d‘en Mateu guarda los pares.
Sols la coneix lo fosser.
Y quant aquell prop en passa
en la creu no posa esment:
te vint anys y el cementiri
no’s de plers cap sementer.
Te vint anys, s‘ha fet un jove
alt y rós, carnut y bell,
y lo mateix que son pare
la sitja del bòsch encén.
Te vint anys, y quant devalla
á la vila molt xalest,
per riure y folgar l’esperan
sos companyons bergantells.
Saben que cada diumenge
á cercar la missa vé,
graponejant la guitèrra
y cantussant entre dents.
Ningú, acabada la missa,
juga á la teya còm éll,
ningú per tirar la barra
pòt posarse al costat seu.
Ningú per matar pollastres
ab tres pedrades tan llest,
y ningú en les corregudes
es á la canya primer.
Mes en totes ses proeses
insulta el poder de Deu.
«Mal me pengin á la lluna!».
á tot’hora está diguent.
IV
¿Per quê no juga á la teya,
ni tira la barra més?
¿Per quê no mata’ls pollastres
ni corre còm un llebrer?
¿Per quê quant entra á la vila
trobar companys li sab greu?
¿Per quê acabada la missa
surt tot sol lo carboner?
¿Per quê no mira les joves
còm les mirava altre temps,
y si están á les finestres
no les demana clavells?
Una idea el front li crema
ab lo foch del pensament:
l’imatge de na Maria
que cada nit ralla ab éll.
Pòbre ángel que jugueteja
ab les bufades del vent;
cada nit pert una ploma
qu’en ses ales fa portell!
—Jo t’ho promet.
—Tu m’enganas.
—Te dich qu’ab tu’m casaré.—
y l’ángel cau y ses ales
banya’n lo llim del torrent.
—Donem la má, crida ella,
tréume d’aquest fanch, Mateu.
—Mal me pengin á la lluna
si en haver batut l’et neg.
V
Los mesos cauen y cauen:
son los grans que van caiguent
del rosari de los siggles
que resa ajupit lo temps.
Set n’han caiguts, ¡que llargs foren!
d’ensá qu’aquell trist gemech
no va tenir mes respòsta
qu’un espantós jurament.
Llavors los camps verdejavan
ab les bruyes de Febrer,
ara tot ja’s sech, sòls quedan
en les eres los payers.
Dins lo cor de na Maria
han batut fa molt de temps:
trista será la cullita
puis fonch trist lo sementer.
Pobre còr, qu’em fas de pena,
qu’es de faixuch lo teu feix
de perdudes esperanses,
de mortals remordiments!
Ja á la vila no devalla
tan sovint lo carboner:
Na Maria’s posa groga,
pobre planta et falta reg!
¿Sentiu, sentiu les campanes
que de mort ja tòcan trèts?
Oh! resau per na Maria
qu’ha donat l’ánima á Deu.
Es un diumenge y no baixa
á la vila el carboner,
tampoch es á sa barraca
y la fosca ja s’en vé.
Ja s’aplegan les amigues
de la morta ab sos parents,
y resant ja la s’en pòrtan
cap al fossar del coster.
Dins lo solch ja l’han estesa,
ja pren terra lo fosser,
quant de dalt un puig la lluna
son front aixeca lluent.
Lo visatge de la mòrta
la clarô de l’astre encén;
tots miran al cèl... tots cauen
com los arbres qu’un llamp fer.
Y ab los cabells drets tremolan,
y sònan cruixint ses dents.
Han vist penjada á la lluna
l’ombra negra d’en Mateu!
De llavors la pageseta
qu’en clares nits posa esment
á la veu del qui li jura
qu’amor li té vertader.
Per tota respòsta el mira,
ab la boca somrient,
y li mostra allá en la lluna
l’imatge del carboner.