(Entra VIOLA; després MALVOLÍ)
MALVOLÍ
No sóu vós el qui estava, no fa gaire, a casa la comtessa
Olivia?
VIOLA
Certament; fa poc que n'he sortit.
MALVOLÍ
Doncs ella us retorna aquest anell; si us l'haguessiu endut
vós mateix m'haurieu estalviat aquest camí. M'ha ordenat que
us digués que doneu al vostre amo la seguretat més absoluta
de que ella no l'estima, y a més m'ha dit que no us atreviu a
tornar ab cap més embaixada d'ell, fòra que sigui per dirli
vós mateix l'efecte que han produit aquestes paraules al duc.
Preneu això.
VIOLA
Ella ha acceptat aquest anell; no'l puc admetre.
MALVOLÍ
Vaja! sóu vós qui ab impertinent insistencia l'haveu llençat
a sos peus, y ella vol que ab iguals modos us sigui retornat.
Si val la pena de que us ajupiu pera cullirlo, davant vostre
mateix el llenço, y si no que sigui de qui primer el trobi.
(Sen va)
VIOLA
Jo no li he deixat cap anell. Què voldrà, aquesta dòna?
L'haurà enamorat la meva figura? La sort vulgui que no. Ha
posat sos ulls ab tanta atenció sobre mi, que talment
semblava que'l mirar li esgarriés la paraula: parlava a bots
y com abstreta. Séns dubte s'ha enamorat de mi; això és un
tret d'enamorada: m'envia aquest estupid criat per a dirme
que torni a casa seva. Ella no vol l'anell del duc, y el duc
no n'hi ha enviat cap; an-e mi és a qui vol. Si fos així (y
ho es), pobra comtessa! més li valdria haverse enamorat d'un
somni. Vestit, ja veig que ets un vulgar engany que
llestament aprofita l'enemic dels homes. Que fàcil els és,
als galans mentiders, gravar en el tendre cor de les dònes sa
polida imatge! La culpa la té nostra flaquesa, no nosaltres:
tals som, perquè tals ens va fer la naturalesa. Quina fi
tindrà això? El duc l'estima bojament, y jo, pobra de mi!,
estimo bojament al duc. Què esdevindrà? Com a home no puc
pensar en obtenir l'amor de qui m'és amo: com a dòna, ai!
quants inutils sospirs arrencaré del pit de la desditxada
Olivia! Oh, temps! tu ets qui ha d'aclarirho tot y no jo. És
massa enredat aquest nus pera que jo puga desferlo.