NUMERO I0.
AMOR Á DEU.
posares la oració qu' esborra 'ls teus agravis ,
que á tú me ha fet tornar.
¿Còm sò pogut, Dèu meu, la estampa soberana
de pols y fanch cobrir?
Dèu meu, ¿còm sò pogut en tanta passió vana
est' áníma envilir?
¡Còm al tornar à tú s' umpla mon cor de gloria,
y mon esprit d' amor !
¡Cuan gran ara no 'm sento si trach á la memoria
la historia de mon cor!
¡Oh veus, que'm despertareu cuant ja en lo precipici
penjant tenia un peu!
¡0h veus, que odiar me feren tot de repent' lo vici;
tant sols veniu de Dèu!
Ja m' ánima tranquila com flor que la rosada
desperta ab sa frescor,
s' obra enviant al cel sa essencia perfumada
de gratitut y amor.
Y axí com de las sombras qu' enrotllan la natura ,
surt lo sol mes vermell,
y mes tendra la planta, l' atmósfera mes pura ,
y mes joyós lo aucell;
Axí mon esperit, com sol y aucell y planta,
renaix molt mes hermos,
y plé de goitj immens, á la morada santa
volar vol presuros.
Com tras tormenta, 'l áliga per los espays se llensa
sas alas aixamplant,
y al sol que la enamora, en son desitj, se pensa
que ha de arrivar volant;
Axí també mon ánima de amor enagenada
per tú, Dèu de Israel,
al infinit espay se llensa enamorada
pensant arrivá' 'l cel.
¡Còm es folla mòn ánima de amor y de ventura!
¡ay! ¡còm es foll lo amor!
No 'n fasses cas, bon Dèu, si aquesta criatura
no 't trova dins son cor.
No 'n fasses cas, Dèu meu, qu' es tant lo qu' espressarte
vol son agrahiment,
que, umplint tú tot son sèr, sols fá que desitjarte;
no 't sent.... de tant que 't sent.
(De D. Adolfo Blanch).