AL POETA ADOLF BLANCH.
que havia cantat los castells feudals com imatge y representació de la pátria catalana 5
————
.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}OH trovador, que ta dolenta queixa
Al peu aixeques del feudal castell!
Deixa ses pedres rodolar, y deixa
Que 'l niu l' óvila trista fassa en ell.
¿No veus tú com paurós lo pas afreta
Quant guaita son front negre 'l caminant?
¿Per qué, tot sol, malavirat poeta,
Vens axís á cridar al mort gegant?
No en grat recort de sa apagada glória.
Apóstol del previndre, alces la veu;
Deixa pasar rellampegant la História;
Deixa pasar la voluntat de Deu!
Deixa córrer al riu les fonts vehines,
Deixa perdres lo riu dintre la mar,
Deixa caure á la vall les negres ruines
Que la rella en lo solch ha de trencar.
Si á buscar vens les arrahils del arbre
Que lo florit brancatge esten al sol;
Si calent creus trobar en lo dur marbre
Lo dols escalf del maternal bressol;
Fuig d' est castell, hon entre alegres rialles
Encara greu gemech sorolla vuy:
Ben derrocades foren ses muralles;
La Pátria, que tú cantes, no está assí.
No hi ha estat may: si vore vols reviure
Coronada de paumes y de llors,
Garrida, noble, victoriosa y lliure,
La regina inmortal dels teus amors.
Vine á buscarla en lo portal del temple
Que á tots, grans y petits, obri sos murs;
En lo palau, hon per gloriós eixemple
Jura 'l rey obehir tots los bons furs;
En la forta mainada, hon tot un poble
Darrere l' ombra de Sen Jordi vá,
La alta senyera agermanant del noble
Ab l' aymat gonfanó del ciutadá;
Dalt de la trona, hon en la omplida escola
La sabiessa renaix de l' antigor;
En mitj dels jochs, hon la daurada viola
Reb de mans de sa bella el trovador.
Busca, busca la pátria llemosina
En los grans cors d' En Jaume y Fivaller,
En la ciencia de Llull, en la divina
Veu poderosa de Vicent Ferrer;
En les proveses de Roger de Lluria,
Sempre en guerra y tempesta victoriós;
En les que encara repetix lo Túria
Dolces esparces d' Ausias-March gloriós;
En les lleys justes y les tendres cobles,
Los vells reyalmes y els sagrats altars,
En los bons concellers y los reys nobles,
Los gays cantors y els fers almogavars.
Allí, á la llum del astre de la glória,
En lo combat etern dels pobles forts,
Lo roig ferro brandint de la victória,
Brillar veuhen la Pátria el meus recorts.
Vine á trovarla allí, y al fosch oratge
Abandona eixa runa funeral,
Perque no cab sa gegantina imatge
En lo fons negre del castell feudal.
1868.