«Copeo, copeo, copeo traidô:
roseta encarnada,
si t'he agraviada,
jo't demán perdó...»
¿Qui me du l'estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estench la mirada per damunt ciutat,
y l'ánima mia s'enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l'illa travessa, que l'illa defensa
de la tramontana,
llavors de la serra surt una cansó,
surt una harmonía que's torna visió:
—«Jo vench a parlarte d'una vida d'or,
de la vida lliure qu'anyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vench de la serra, mes no som per tu.»
¡Oh flor de montanya, fina morenô,
oh la pageseta qu'es una pintura
y té la cintura
com un jerricó!
L'aviram la volta ab gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
ab capell de pauma se guarda del sol,
quan rega'ls bellveures vora del safreig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millòs dits;
canta codolades
y sab contarelles
d'alicorns y fades
y poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d'escuma de la llet que muny;
encara es fadrina,
mes será madona d'un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
y'l cor d'alegría li bat en secret,
quan dins la selvatge negrô de l'estret
on la coma acaba, sent un eguinar
qu'ella coneix bé.
Es l'eugua ensellada del pubill qui vé.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s'assèu devora ella;
y encara no brilla
l'estel del matí,
reprèn la tornada pe'l mateix camí.
Y llavors la fosca de la nit, que minva,
y tots els paratges, ecos y llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí qu'esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim;
el boch que corona la roca del cim;
el gorch que no's mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten y la qu'entrecava;
olivars, pollancres, vinyes, sementers,
molins y masíes y castells roquers,
pe'l jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l'ánima xalesta,
tot es una festa
que canta d'amor.
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
¡oh la visió pura que vé d'allà endins,
flor de rustiquesa
que'm du l'anyoransa de la jovenesa!
Si per amoixarli la coua penjanta
m'inclin a la jove, ella se decanta…
«Copeo, copeo, copeo traidô,
roseta encarnada,
si t'he agraviada
jo't demán perdó.»
Ella se decanta y desapareix;
y mentres s'allunya y se converteix
en llum solitari lo qu'era visió,
en llum solitari dins la magestat
de la serralada,
tota silenciosa y tota nimbada
de serenitat,…
encara ressona
la veu argentina
d'aquella fadrina
que será madona:
—«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vench de la serra, mes no som per tu.»
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsámichs, estepes y pins;
sitges que negrejen sota l'ausinar;
soleyada ardenta que besa'l pinar,
ombra esmeragdina del fullatge espès;
cántics de revel·la qu'arriben al mar,
de l'Iglesia uberta, com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellejen
per la carretera
del coll a-n avall;
fayes que flamejen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d'oscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que'l vilatge endola;
endolats que resen y de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen ab la branca baixa
les veles de carro que van a-n el cós;
tonada del batre, cadencia moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca,
families que volten la font de salut,
y fruites que's fonen dins la boca fresca
plena de rialles, de la joventut;
musa cansonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesía;
llumenaret blau
que l'ánima atrau
de la minyonía,…
sou l'esquisitesa, sou l'encantament
on l'ánima hi sent
de la patria mia.