Jo sé una cala profonda
on habita el vey-marí;
el rocam que la circonda
perfuma l'olor de pí.
El pescador solitari
s'assèu damunt el penyal,
y ab sos ulls de visionari
mira l'aigua del fondal.
En la cala moradenca
l'ombra d'horabaixa creix,
y'l crestall no més se trenca
si a flò d'aigua surt un peix.
La calor de l'estiuada
es febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.
L'atrau l'ona que tremola;
desnua el còs indolent,
y se tira dins la gola
de l'antre fosforescent.
S'espolsa, braceja y xala,
amarant-se de frescor……
De sopte, veu en la cala
una estranya lluentor.
Es l'escata d'una cua
que la mar torna engolî;
llavors, d'una dona nua
veu el buste alabastrí.
A flò d'aigua el pit rosseja,
se bada el llabi vermell,
y perles de llum goteja
la negrô de son cabell.
Ell l'encalsa, l'abraona,
y besa son llabi humit;
ella un instant s'abandona,
amb el còs mitx adormit.
Mes la cua qu'esgarrapa,
se revincla y tiny de sanch
el pescador; y s'escapa
la sirena de cos blanch.
· · · · · · · ·
Ella es d'una rassa morta
la sola qui sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l'eixam catiu.
Ama'l cor de l'aspra timba
on penetren les marôs
per la cova qui les nimba
de fantástiques clarôs…
Ama, en la quilla sospesa,
encomenar ab les mans
la divina ubriaquesa
al vaixell y'ls tripulans.
Ama l'Angelus que plora
en els ecos de la mar…
mes se plany des d'aquella hora
qu'un bes d'home va tastar.
Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
y ab la còpula impossible
somía la dona peix.