.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Quant á dins mon pobre catre,
posant els òssos de plá,
y estirant mes cames seques,
puij el llansol fins al cap;
se desperten mes quimeres,
y s’axecan, fent esbart,
y revoltan per ma cambra
dins la fosca llambrejant.
Deu ho vol! Deu m’ha donada
com lo caracter la sanch,
y may n’han volguda beure
ni per purga, los moscarts.
Pero en lloch de moscarts venen,
sens fer remor ni jiscar,
idèes qu’el cervell piquen
ó dexan lo cor nafrat,
imatges tristes ó alegres,
recorts endolcits ó amarchs,
y fins dels venidors dies
mos desitjos esvortats.
¡Com bull lo cervell llavòres!
¡Lo pobre coret com bat!
¡Que bé hi veuen dins la fosca
los ulls de la carn tancats!
L’esperit es com una arpa
ab lo cordam estirat;
sols que l’oratjol la besi
s’estremordeix, ressonant.....
Lo gotejar de la pluja,
lo sech xiulo del mestral,
mitx perduts sòns de bandurria,
confuses veus de la mar;
de dos còrs contrabandistes
lo xep á xep animat,
velles cançons, xinglotades
per un jove, carré avall.....
tot fer lo còr en tal hora
fentli sentiment brollar,
sentiment que beu ab febre
l’esperit assedegat;
axí com febrós bevía
aquell poble, suspirant,
ajupit baix de la roca
que vida ab l’aigua li dá.
Quant regna exa calma, pujan
á flor de l’aigua, á jugar,
los esperits que s’enfonsan
dins la escuma dels traballs.
En aquexa hora conversan
lo còr y l’ánima en pau,
y forjan ses esperanses,
y se contan sos afanys.
En aquexa hora es qu’engenran
tots los genis inmortals,
los pensaments de les obres
qu’admira l’humanitat.
Llavòrs es quant dins la fosca,
ab claror qu’ha presa als llamps,
escriu al home els misteris,
de Deu l’invisible má.
L’home llitx lletra per lletra.....
mes, molt abans d’acabar,
quedan borrades les cifres,
y l’home en l’oscuritat.
Com una mare que mostra
perque calli, á son infant,
les riques joyes, que guarda
dins negra caxeta ab pany,
y quant esglayat les mira
y les vol y estén les mans,
ella riguent lo decanta
y dona volta á la clau;
axís fá la Providencia
ab nosaltres, sos infants;
¿Que’n faríam de tals joyes,
si duym els peus per lo fanch?
L’ángel de la meua guarda,
que vetla en el meu capsal,
ses blanques ales me dexa,
y prench lo vol ab afany.
¿De qué’m servexan ses ales?
Tresch y tresch y tir avant;
aqui través les planures,
allá rodeij los palaus.
M’arramb à l’alta finestra,
guait la fosca..... y m’endevall
á jugar entre les ones
qu’axeca la tempestat.....
¿De qué’m servexan les ales?
Tresch y tresch, y van passant
imatges derrera imatges,
que dexan lo còr cansat.
¡De totes exes quimeres
sols quedan recorts, qu’están
demunt la pols animada
del nostre còr, estampats!
¡Es de pols lo còr de l’home!
y en la pols quedan gravats
l’airós pèu de la donzella
y lo ferro del cavall.
L’ángel m’arranca les plomes,
y somriu, y á voltes vá
demunt ses hermoses galtes
una llágrima baxant.
Y á poch á poch les quimeres
se fan lluny, y per l’espay
ja no brillan vives lletres,
y lo còr descansa en pau.
Quant obro els ulls, dins mon catre,
la vida, ab un dit ja está
apuntant á demunt l’hora
de la lluyta y del treball.