.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Del desert de l’infantesa
n’ha trescat les fredes platjes
un jovenet que fá via,
trist lo còr y trista l’ánima.
Al jardí de jovenesa
ab pas lleuger va acostantse,
y d’est paradís ja escolta
lo grat remor que s’escampa.
Tant ha fet via y fet via,
que l’hermós portell ja passa,
lo portell que’l mon dels jochs
del mon dels amors separa.
Ja sent que’n son pit llambrega,
cremant son còr, pura flama,
y sent temors desitjosos,
y se sent rojes les galtes.
Per tot destría hermosura,
recorda l’estel de l’auba;
los núbols de foch comtempla
que ab l’alé del sol s’inflaman.
Ja repara com lo lliri
dona á la rosa besades,
com los aucells giravoltan,
juntant sos bechs entre’ls arbres;
com encisadores nines
voltant les murtreres ballan,
com lo miren y somriuen,
com l’una ab l’altra s’abraçan.
Y d’est riu de poesía,
d’amor, de goig, de gaubansa,
quant dins lo pit sent que brolla,
voldría lo mon regarne.
Voldria fer dolça almoyna
als còrs que armonia captan,
y en mirall d’hermoses troves
sencera mirarse l’ánima.
Mes ay!... sos pensaments nexen,
per volar obren ses ales,
bategan demunt els llabis
y demunt ells se desmayan!
Y lo malanat suspira,
al peu d’un llor deixa’s caure;
—¡Si de tans de sons que’s perden
pogués alguns ajuntarne,
si pogués, diu, lo còr tendre
tocar d’amorosa fada
perque’m mostrás la font pura
qu’endolceix la veu mes aspra,
y que, besantme en la boca,
per mí, en lleugera volada,
pujantne fins dalt lo cel,
robás als ángels un arpa!
—«Fill meu dols, aquí’n tens una.»—
—«Poeta, aquí’n tens un’altra.»—
Les que axó al jovenet diuen
ne son dues belles dames.
Ab ulls esglayats les mira,
lo crestall del plor decanta,
somriu, s’axeca, tremola,
y..... estorat torna á mirarles.
Les dues no son molt belles,
parexen reynes germanes;
mes l’una, reyna ditxosa,
l’altra, reyna desditxada.
L’una porta gran corona,
de perles, or y esmeragdes;
l’altra en lo front mostra sanch,
senyal que un temps ne portava.
Mostra en son pit, la primera,
lleons y castells creuantse;
la segona un groch escut
ab quatre rojes ditades.
Mostra aquella brodadures,
cenefes, joyes y gales;
exa, en la túnica mostra
sanch, suor y salivades.....
Les dues ne son molt belles,
parexen reynes germanes;
mes l’una, reyna ditxosa,
l’altra, reyna desditxada......
—Prèn aquesta arpa, poeta,
diu la de superbes gales,
dos mons omplí d’armonía
y’n guarda un tresor encara.
Prèn aquesta arpa, poeta,
prèntla que la puntejaren
Garcilás, Ercilla, Lope,
y dels darres en Quintana.
Prèn aquesta arpa, poeta,
que ella n’es la de la patria;
Deu confonga al qui no pensi
que Castella es tota Espanya!
—Fillet meu dols, diu l’hermosa
que porta de sanch les taques,
vina á mí, estimadet meu,
acóstat, que vull besarte.
Jau aquí, alegría meua,
recólzat demunt ma falda,
y si te doleix la testa,
en mon pit pots descansarla.
Fill meu dols, tú tot tremolas,
lo teu còr apar que esclata,
¿Vols aprovar d’adormirte?
jo te contaré rondalles.....
«Diu qu’axó era y no era
un pelegrí ab dues fades».....
Has deixat caure los brassos,
fillet meu, tú ja descanses....
Acostauvos, la matrona,
acostauvos, ma germana,
escoltau bé com somnía
y..... després donauli l’arpa.
—Fill meu dols, aquí’n tens una,
diu l’hermosa humiliada;
lo mateix ma mare’m deya
quant jo volia besades!.....
Totes dues la veu dolsa
tenen, mes l’una n’escampa
en mos sentits l’armonía,
l’altra, dins lo cor y l’ánima.
Jo les estim totes dues,
mes sols una pot contarme
lo que me contá ma dida:
de mos avis les rondalles.
Aquella, sembla mes rica
mes du l’harpa descordada;
la pobra, mes rica sembla
quant de prop li miram l’arpa.
He vist que certs noms hi porta
en lletres d’or engastades,
he llegit March, Roig y Jordi
Llull y Muntaner y Jaume.
Aquests serán grans ingenis
que’l mon admirat esguarda;
mes los noms de germans meus
m’assemblan eixas paraules!—
—Matrona la de Castella,
matrona la sobirana,
¿Haveu entés con somnia?
¿Sabeu com ens parla á l’ánima?
Matrona la de Castella,
la matrona coronada,
¿veis com la llengua del còr
no es aquí la castellana?
¿Veis com Castella no es més
que Castella dins l’Espanya?
Una arpa vol lo poeta,
¿Li dareu la vostra?—¡Calla!—
Quant lo jovenet desperta,
desperta en un llit de palmes,
de roses y sempre-vives,
hont la testa ne descansa.
Tot es desert, sols veu perles,
les vol cullir y son llàgrimes;
alça el cap... y’l llor brandeja
la dolsa Arpa Catalana.