.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Filla de la primavera,
nascuda en lo mes de Matx,
ahí entre espines brostares,
avuy t’engronsa l’embat.
Dins tes closes fulles guardes
avarament tos encants,
perfums, colors y bellesa.
¿Per qué no t’obris?
—Demá.
Filla de la primavera,
poncella color de sanch,
tu sols vius de l’esperansa
y l’esperansa es l’engany.
Mira lo sol qu’avuy brilla.
¿Sents l’oratjol com es grat?
¿Per qué no’t desclous poncella?
¿Per qué no t’obris?
—Demá.
Ve ab la nit la mestralada,
crema el rosers; ella cau;
los cadells ab ses mordales
van les fulles unglejant.
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
Axí nostre cor unglejan
los cadells del desengany,
quant al sol d’amor no s’obri,
quant diu á l’amor:
—Demá!