Espantosa visió! Si fins me sembla
que somni no ha sigut; que ara aquells homes
d' aquí dintre han sortit, y que 'm parlavan!
Mes no, que jo he dormir, sobre esta roca.
Senyor, Deu meu, daume coratj; 's brassos
me pesan com á tronchs y 'l cap se 'm torba.
Pausa.
los brassos d' un cadavre eixint de sota!
Aquí haig d' estar, aquí! Com cada vespre,
com cada nit, com cada jorn: tot hora
parlant ab mi mateix o ab los fantasmas
que congría la febre que m' arbola.
Alsantse travallosament de la terra y sostenintse en la paret ó en una columna de pedra.
Y ja han vingut aquesta nit. Tres eran;
mes no entraren pe 'l mur com altras voltas:
per la porta ha sigut, que jo la he vista
badallar y escupirlos rugallosa.
No era cap en Ferrán; mes s' hi semblavan
tots tres, los malehits! Com las antorxas
m' acostavan als ulls! Jo prou volía
despertar!... sens poder!... Y assobre 'l rostre
l' abrigall me tirava per no véurels.
Mes, un d' ells, ab lo peu, lo drap d' assobre
m' ha apariat, tot dihent: —Aixécat, mírans,
Jaume, comte d' Urgell; som fills del home
que triháren á Casp, del que 't va pendre
la corona real d' aquestos pobles.—
Y 'l fantasma callá. Jo m' he sentida
una onada de sanch botre á la gorja,
y m' he alsat; y ab las unglas com á grapas
he apartat mos cabells, los ulls en fora
famolench de mirarlos, ab la llengua
de cá penjant!... Y cóm se 'n reyan! Monstres!
Talment com en Ferrán, lo jorn tristíssim
que vaig caure á sos peus devant ma esposa.
—Be us conech, los he dit, duyeu la estampa
del intrús castellà damunt del rostre.
Cóm las mans se m' aturan? Cóm no saltan
al coll estenallantvos y us afogan,
y arrencantvos la llengua us bofetejan
de dret y de través ab sa carn llorda?
Miserables, veniu! Aquí, en la terra,
hont los cuchs s' arrossegan, vos pertoca
caure humiliats! Jo soch de Catalunya,
d' Aragó, de Valencia, de Mallorca...
jo soch l' únich senyor per mon llinatj,
s' agitavan las flamas tremolosas.
L' un m' ha dit acostantse, encès per l' Ira:
—Vil ets, y catalá!— Mes jo en lo rostre
l' hi he escupit. —Té, es per tu: tota una rassa
per la boca d' un vell es qui us afronta!—
Ah! Tols tres s' abocaren com á feras
al meu damunt, llensaren las antorxas,
y sentir m' ha semblat en las entranyas
com lo fret d' un punyal. Aquella porta
s' ha obert per darlos pas; y s' estingiren
las tres flamas per terra, y en la fosca
m' he cregut que 'm moria!... Ah, Deu, somniava,
y al fi m' he despertar, com altras voltas.
Epira un raig de lluna per la finestra que no desaparegui durant tot lo monolech.
Donchs jo, jo no he somniat! Ah! qu' eixos, monstres
eran ells veritables: la llopada
del butxi de la terra!... Oh, si, s' acosta
la mort, que ja la vista se m' entela!
Adeu somnis de ditxa; adeu y afogat
pera sempre en mon cor, dolsa esperansa
del jorn de la revenja! Qui m' afronta
s' ha afermat en lo trono de la terra;
y no hi ha á Catalunya per rebótrel
al altra part del Ebro ni una tralla?
Mes jo no vull morir sens que ma boca
besi als fills de mon cor! Oh, Deu, tornéumels!
Avant á la porta trocant desesperadament en ella.
y ensenya á perdonar: pujt á mos llabis!..
Ah, no: jamay; que aquesta creu deshonra.
Es al puny de la daga ab que ells fereixen!
Lluny de mi; jo no 't vull, que tu 'm recordas
no la creu de Jesús, la del mal lladre;
y en ella pregan los botxins dels pobles!
Pausa.