La patria es gran, es bella: té gorchs y fondalades,
boschs, olivars y pobles, y temples y castells;
y serres que s'abeuren del cel en les boirades,
com de la llet materna, alçant-se assedegades,
les boques dels vedells.
Té murs de roques fondes, on brama la riera;
l'espiga d'or s'engronsa fins als pinars reulls;
els taronjers verdejen, se vincla la palmera;
la mar damunt la plaja s'adorm, o escup bromera
entre gegants esculls.
Crepuscle de victoria de grana l'enmantella;
rompé son captiveri un rey conqueridor;
lo moro la suspira… La patria es gran, es bella…
¿Qui en lo torneig dels setgles recullirá per ella
la flor d'eterna olor?
No sé si fada o ángel entre perfums de lliris
y alens que par que cerquen un front qu'agombolar,
quan les passions porugues estojen els martiris,
allarga a l'ombra'l calze d'ensomnis y deliris
pe'l camp de Miramar.
La mar com orgue ronca; la lluna s'hi enmiralla;
com tálam d'or ses fulles estén l'arbre de pau;
es la natura un temple on tot espera y calla,
mentre un estel y un altre a il·luminar devalla
la silenciosa nau.
Mes ell no hi es encara… Si 'l cor de brasa viva
li bat damunt s'enclusa amartellant-lo'l dol,
si ab plors y sanch lo brufa la tempestat aspriva,
més gran renaix el geni, y més amunt arriba
descapdellant son vol.
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
·
Mirau: la bella dona ab ulls d'amor contempla
alçarse l'hostia santa en l'aromat altar;
un paje qui l'adora ab ansia sens exemple,
del palafré que cualca en lo trispol del temple
lo ferre fa sonar.
Trista hermosura es ella que sordament roega
la mort, com les boneses del món lo desengany;
ell es lo foch del geni que dins lo cor batega,
cercant un bé qu'ignora, y per trobarlo brega
ab febre y ab afany.
Un jorn, pera guarirlo de sa passió insensata,
li diu la dama bella:—«Ramón,… mira'm al pit.»
Y mostra la ferida que la podreix y mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant… y esclata
en llum son esperit.
¡Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
per tot llegint-lo adora de Deu escrit lo nom;
y com l'espay neteja de boira la ventada,
s'aixampla y s'il·lumina, al vent de sa volada,
l'enteniment de l'hom.
De les amors mundanes llensant la tassa impura
on sadollá sos llabis de verinosa mel,
travessa mars y timbes, malalts y pobres cura,
y abrassa ab l'amor seua, alè que sempre dura,
l'humanitat y el cel.
«¿Per qué tota una branca del tronch humá somía
trobar en l'altra vida eterna bacanal,
en lloch de la gaubansa que l'ànima assacía,
sols dins sa pols desfent-se l'ubriaca fantasia
d'un paradis carnal?
«¿Per què, desheretada de llum y de batisme,
cayent de rassa en rassa a l'eterna! dissort,
se pert com fruit d'un arbre penjat sobre l'abisme,
y'l món que a Crist adora a un món qu'es son prohisme
no salva d'eixa mort?
«Oh! sols qu'una flor brosti per la suprema Altesa
daré a l'ardenta arena ma sanch per regadiu;
que l'ángel qu'a Isaíes lliurá de l'impuresa,
deixant ma vida ab flama de caritat encesa,
me toca ab son caliu.
«¡Anem! Per la creu santa somés a captiveri
tot mar y tota térra ahont lo sol se pon,
al rebre tantes ánimes feels al gran Misteri,
se vestirán de festa, com triomfador imperi,
les torres de Sión!
«Jo sent remor de palmes… Ma set no més consola
una il·lusió llunyana, omplint mon viure trist:
l'encens de les centúries qu'a les estrelles vola,
com si los pobles fessen del món una llar sola,
germans en Jesucrist…»
Digué, y aixís com veuen lo llor de l'alabansa,
la porpra, el llit de roses, o'l triomfal penó,
quan llurs visions esplèndides los mostra l'esperansa
lo qui la fama adora, lo qui a la guerra's llança,
l'amor y l'ambició;
Ell veu, per tota gloria y terme ahont camina,
qu'en mitx de gent irada son còs al pal lligat,
l'assota y apedrega la turba serrahina,
mentre son front clareja al bes de llum divina
de l'Immortalitat.
La mar com orgue ronca; la lluna s'hi enmiralla;
escampa l'olivera l'ombratge dolç y humit;
un temple apar natura on tot batega y calla,
mentre un estel y un altre de l'Infinit devalla
o torna a l'Infinit.
No sé si fada o ángel entre perfums de lliri
y alens que par que cerquen un front qu'agombolar
la copa a l'ombra allarga; y al peu del monastiri,
un monjo s'agenolla, mirant en son deliri
lo cel de Miramar.
¡Es ell! La nit tranquila son cor malalt conforta;
de plujes y naufragis dugué'ls hábits remulls;
la cara flaca y grisa, lo peu sagnant ne porta:
mes la claror d'un'ánima com may ardenta y forta
respira per sos ulls.
A sa pregaría dolça respòn una harmonia,
quan més enllà dels astres enlaira'l pensament.
Així des del misteri de l'alta gelosia,
al oficiant responen, ab tendra salmodía,
les verges del convent.
Les cel·les del col·legi clarejen; afanyanse
al fons de cada una un monjo, capficat,
mediten de son mestre l'altíssima ensenyansa;
templaris valerosos qu'esmolen daga y llança,
la vetla del combat.
De bades el volíen seguir en son viatge;
a mitx camí se reten... Tot sol travessa'l món...
Desert, palau, iglesia, montanya, mar selvatge,
guardau al menys la petja, guardau la santa imatge
del ermitá Ramon!
La patria es gran, es bella... Té gorchs y fondalades,
boschs, olivars y pobles, y temples y castells;
y serres que s'abeuren del cel en les boirades,
com de la llet materna, alçant-se assedegades,
les boques dels vedells.
Pits de calenta sava, vaixells on van y venen
y esbraven llur coratge ab vents y temporals;
ressons de les altures que'ls cors feels entenen,
y, com esguarts claríssims, blavors del cel qu'encenen
desitjos immortals.
No mida, no, sa fama lo vol de l'oronella,
son front una auba nova corona de claror...
¡Cantem al gran apòstol, fill d'eixa patria bella,
qu'en lo torneig dels setgles, lluitant guanyà per ella
la flor d'eterna olor.