Lo bon Pere Martel a Tarragona
tenía'l Rey y'ls nobles convidats,
y'ls parlá de Mallorca llarga estona,
deixantlos astorats.
Encenía l'ardor de sa paraula
la gola d'un país de promissió,
y's movía, nerviós, a cap de taula,
En Jacme d'Aragó.
S'aixecaren llavors. La mar llatina
veyen al peu de l'ample finestral,
y fantasiaven, lluny, l'ombra divina
d'aquell regne ideal.
Ab ulls de voluptat miraven l'illa,
com rondejant, de nit, veu el jovent
la claror d'una cambra de pubilla
sota'l vel transparent.
Y tal cap d'un any al sarrahí fou presa
per l'ardenta copdicia de l'amor,
y li posà corona de princesa
lo Rey llibertador.
Donchs ara dich lo que'l monarca un día
deya, mirantse el posseít tresor:
—Lo bon Pere Alartel rahó tenia,
parlant de l'Illa d'or.
Ans de fruir sos dons y maravelles
ja sentía'l perfum de l'hort gentil,
ja tastava la mel de ses abelles
en la bresca sutil.
A beure me doná la gaya ciencia
son esperit, abans que la vejés;
no l'embellía'l prisma de l'ausencia;
d'aprop m'agrada més.
No sé com es la térra mallorquína,
que'l foraster de sobte hi posa rél,
y al cor, com si li das dolsa metzina,
fa tornar infeél.
¿D'Ulisses coneixeu l'historia vella,
quant a un'illa'l dugué la tempestat,
y de la ninfa enamorada y bella
fou hoste afalagat?
Mentres ell suspirava, dins la malla
de l'amor de la ninfa presoner,
teixint y desteixint llarga mortalla,
l'esperá sa muller.
Sa voluntat dormía, no era morta;
renaix la flama de l'amor nupcial,
fuig de la ninfa, y l'heroisme'l porta
a son país natal.
Donchs si'l vent de la mar ab sa fer esa,
en lloch d'empenye' el nàufrech esmortit
al misteriós palau de la deesa
que'l volgué per marit;
Si haguessen duit a l'illa ahon som ara
a l'espòs de Penélope exemplar,
¡pobre muller lleyal!… jo erech qu'encara
el podría esperar.
Quan sèu a vostra taula benehida
¿qué li donau dins l'aigua o dins el vi,
que per la patria manllevada, oblida
la seua el pelegrí?
Es trist pelegrinar, deixar el clima
la casa y les costums de cadascú,
per anar al país on no'ns estima
ni'ns espera ningú.
La veu, el mur y l'arbre que'ns saluda
al obrir la finestra de la llar,
fins l'inimich que a caure nos ajuda
hi trobem a faltar.
Però la lley de la natura falla
dins aquest reconet que té l'etcís
d'un regne de l'ensomni ahon devalla
la pau del paradís.
Aquí d'anyorament se cura l'hoste,
y pensant que'l sojorn ha d'esser breu,
no més sent la tristesa que s'acosta
de l'hora de l'adeu.
Y si això diu tothom d'aquesta filla
del mar, que ningú deixa sense plor,
¡què faré jo, qu'al arribar a l'Illa,
ja la duya en mon cor!