LO 13 DE MARS DE 1461.
— Ruent estaba lo cel ,
aquesta tarde y Ausias March ,
y un cel ruent sempre fou
presagi de tempestat.
—Ja las tempestats , senyor ,
res poden en vostre dany:
j' ha arrivat á port la barca ,
ja 's gronxa salva la nau.
Lo príncep Cárlos de Viana
se trova en terra de lleals
y per éll n' es un escut
cada pit de catalá.
—Cert es lo que dius , En Ausias ,
mès ¡es tan trist lo meu fat!
No parlem de aquestas cosas ,
demli al pensament descans ,
y alguna trova llegeixme ,
com soliam fer avans ,
que hermosas tardes passabam
tú llegint , y jo admirant.
E inclinantse lo poéta ,
sa lectura comensá.
Esparsas.
Jo só la barca que ha sortit del port
ab cel blavench y mar abonansada ,
y que aprés , per las onas assotada ,
buscant la vida , trova sols la mort.
Jo só 'l cervo que fuig per via incerta ,
atravessant los boscos desalat ,
sagnant porlanine la ferida overta,
la sageta clavada en lo costat.
Ja fa temps que l' dolor me diu germá ,
y en res me puch fixar que pler me sia ;
plors són mos goigs , tristor es ma alegría ,
jo só malalt tenint lo cos tot sá.
Pel sender que jo vaig , lo qui hi camina
encatifat lo véu d' hermosas flors ,
mès cada flor es una crua espina.....
¡Jo la conech la via dels dolors!
Lo cel pels altres blau , per mí es obscur.
Qui en lo pler viu , ne canta sas valensas ;
en mí jo visch , y canto mas dolensas.
Qui no sia trist de mos dictats no cur'.
Dolentme vás per escabrosa via ,
mès si acompanyo ab cants mòn desconort ,
també mos avis celtas algun dia
cantant ne caminaban á la mort.
Senyor , Senyor ¿quin crim he jo comés
perqué , nafrat y mal content de amor ,
ne sia , per vos sempre desatés ,
lo que pels altres pler , per mí dolor ?
Obehir vostra lley mòn crim ha estat ,
y l' obehirla causa mas tristuras.
Vos , font de amor , á plantas y á criaturas
lo amor per lley eterna habeu dictat.
Es una planta morta , es flor marcida
qui no té cor y qui no sap amar:
los sers se buscan per unir sa vida;
la font busca lo riu , lo riu la mar;
buscant lo amor del sol , ne creix lo pi;
per confóndres se buscan amorosas
las ánimas pel mon , y ja confosas ,
buscan á Vos , á Vos , lo amor sens fi.
¿Com donchs ne puch jo víurer ¡desditxat!
si m' medicina una contraria sort?
Tinch la llansa clavada en mòn costat ,
y essent jo viu , vos dich que ja só mort.
Senyor , Senyor , de cel y terra rey,
á qui , genolls flectats , tots acudim ,
si es vostra lley lo amor ¿quin es mòn crim ?
si mòn crim es lo amor , ¿quina es la lley ?
Jo vegi un dia una coloma blanca
als raigs darrers de un moribundo sol ,
que s' gronxaba amorosa en una branca
lluintne lo vellut del plomissol.
Y la vegí saltar esporuguida ,
y á tot volar per los espays fugir,
á temps que un esperver on sa fugida
la coloma s' llansaba á perseguir.
Ja sols sentí los crits que li arrancaba
lo dolor greu de nn cor despedassat ,
y vegí al esperver que la portaba
destrossantla en sas garras sens pietat.
També l' dolor á mí planytes m' arranca
sens que retut me puga d'ell desfer,
que n' es mon cor la colometa blanca
destrossada cruzel per lo esperver.
Passatjers que ab lo cor ple de alegría
veniu tranquils per mon cami á cruzar ,
fugiu de mí , passáu la vostre via,
deixáume en mon dolor amortallar.
No m' demanéu ja may plers ni venturas ,
que no tinch ni alegries ni deports ,
pus jo , portant lo feix de mas tristuras ,
rich só d' ennuigs y pobre de conorts.
—Són planyideras esparsas
y trista cansó , Ausias March.
— La flor que no té perfums ,
perfums , senyor , no pót dar.
—Trista es la cansó , per cert ,
més sa tristesa me plau.
Jo conéch una coloma
que pels espays al cruzar
fou presa de un esperver ,
que la esperaba á sòn pas.
Pobre colometa blanca,
¿qui 't podrá auxili donar?
—Lo cel.....
—Lo cel era ruent
aquesta tarde, Ausias March!
Y mut quedá l' trovador,
y mut lo príncep quedá,
y lo front, ple de tristesa,
deixá cáurer en sas mans,
mentres l'ombra de la nit
amortallaba l'palau.
De D. Víctor Balaguer.