NUMERO 12.
LA CAMPANA DE L' AVE MARIA.
LA CAMPANA DE L'AVE MARIA.
¡Fugiu, fugiune, pagesos,
que la tempesta amenassa!
De lluny, de lluny ne ve l' núvol,
de lluny ve la nuvolada;
ne porta serpents per llamps,
en sòn seno lo tro guarda,
y la mort y destrucció
naixerán de sas entranyas.
Fugiu, pastorets, fugiune,
que tot lo núvol ho arrasa.
Aplegáu prompte á las pletas
las ovelles extraviadas,
guardeu lo parell de bous
que los vostres camps en llauran,
y la dolsa caramella
ab que, cuant lo sol s' apaga,
ne feu ressonar pel bosch
dolsas y tristas tonadas.
Un color de tempestat
vesteixen valls y montanyas....
Fugiu, pagesos, fugiune,
que l' uracá us amenassa,
y lo núvol ve de lluny,
de lluny ve la nuvolada!
Si algun aucellel se veu,
arrans de la terra passa,
y ¡ay que n' es un trist presagi,
missatjer d' una desgracia,
lo aucell que no s' llansa al cel
balentne joyós sas alas!
Sembla que ploran las fullas
tot tremolant en llurs brancas,
los tronchs dels arbres gemegan,
seca es la terra, y abrasa,
pesat es l' aire que corre
y ardentas sas alenadas.
¿Prenyat ne ve donchs de foch
lo núvol que negre avansa ?...
Un eco s' deixa sentir,
una veu dolsa, apartada.
No n' es lo brugit del aire
que llisca per entre brancas,
ni n' es lo soroll del riu
cuant se despenya en cascada,
ó cuant va per entre prats
rotllant sas onas de plata.
¿De qui pot ser eixa veu
que ne ve de las montanyas?
¿Es de una mare que plora?
¿Es de una verge que canta?
No , que eixa veu vespertina
es la veu de la campana,
la campana de la hermita,
de la hermita solitaria.
Ja esquinsa mon cant los vents
com una trova amorosa,
ja son tristos mos accents
com los suspirs del dolor.
Perduts entre las montanyas,
son mos ecos solitaris
la veu del cants funeraris,
la veu dels himnes d' amor.
Ahí vingué una donzella
que un jovencel la portava:
Galan ell y hermosa ella,
de genolls devant lo altar,
com en un tronch duas rosas
duas vidas enllassáren:
De goig mas veus palpitáren,
de amors ne fou mon cantar.
En las dos tombas plorosa
llágrimas, flors ha sembrat...
Jo he gemegat ab la esposa,
ab la mare jo he plorat.
A tots los que náixen, á tots los que moren,
saludo fidel.
Per tots los que pregan, per tots los que ploran,
per tots los que esperan só la veu del cel.
Veniu al temple á pregar
avans que caigue lo dia,
veniu, y deixáu passar
lo núvol que Dèu envia,
¡O campana de l'hermita,
la que cada tarde cantas,
la que cada tarde elevas
dolsos himnes d'alabansa,
recullne donchs mos suspirs,
recullne donchs mas plegarias,
y en lo plech de un hermós núvol
juntantne totas mas llágrimas,
ofereixlas per tribut
á la Vérge soberana,
que la Vérge n'es propicia
á la veu de la campana
que, sempre, cuant naix lo dia,
ó cuant lo dia s'acaba,
¡Ave, Maria! li diu,
¡Ave, Maria! li canta.