SOLEIADA
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor; i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: «Es una noia com un sol.»
Ella prou la sabia
la parentela qu' amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol-ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella núa, ab delicia,
s'abandonava a la fulgent caricia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficàr-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardencia dins d'ella que's movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món.»
De tots abandonada,
va comensâ a rodar per la encontrada.
Estava alegra com l'aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossejen,
els ulls me guspirejen,
els llabis me rubiejen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror.»
La gent que la sentia
s'aturava admirada y la seguia:
la seguia pel pla i per la montanya
per sentir-li cantar la cançó extranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentirse prou bonica,
va dir: «M'ha arribat l'hora.»
Va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que al entorn era
sols veia un resplandor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluhir igual qu'estrelles.
Desseguit s'aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat no més restava
un nin igual que'l sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostâ el cel a la terra...»