(Entren el Duc, CURI y senyors; se sent una orquestra)
DUC
Si la musica és l'aliment de l'amor, toqueu, toqueu sens
parar mai, amareumen, fins que ma passió n'emmalalteixi y
assadollada'n mori. Un altre cop aquesta passada! Té un
caient tant dolcíssim! Ha lliscat per la meva orella com
l'oreig suau que roba y escampa'l penetrant perfum d'un marge
de violes!... Prou! No seguiu més. S'és perduda la dolçor
d'aquella passada! Oh esperit de l'amor! Que penetrant y
sublim és ton poder! Encara que en tu, com en la mar tot hi
capiga, no hi entra res, per esforçat y valiós que siga, que
als pocs minuts en força y en valer no minvi: tant fantasiosa
és la passió, aquesta suprema fantasia.
CURIUS
Senyor, voleu sortir a cassera?
DUC
De què, Curi?
CURIUS
Del cervo, senyor.
DUC
La del més noble de tots, és mon unic anhel ara. Oh! quan mos
ulls vegeren a Olivia, va semblarme que ab son alè purificava
l'aire; d'aquell instant vaig devenir una presa, y
d'aleshores que mos desitjos, com afamats mastins, séns repòs
me deixen.
(Entra VALENTÍ)
Què t'ha respost?
VALENTÍ
No us enutgeu, senyor; no he pogut conseguir que'm rebés; més
us porto la resposta que m'ha trasmès sa cambrera; en set
anys ni la llum del sol veurà son rostre descobert, car com
monja de clausura, constantment un tupit vel taparà son
rostre, y cada dia ruixarà de llagrimes sa cambra, per la
memoria d'un germà difunt, record que vol servar eternament
en son pensament entristit.
DUC
Oh! la que té tanta dolçura a l'ànima, la que a l'amor d'un
germà rendeix tal culte, ¿com sabrà estimar el dia que
l'aurífera sageta acabi ab l'estol d'afectes que en son pit
viuen; quan sang y cor, solis altíssims, siguin ocupats per
un rei unic? Anem a abandonarnos pels llits de flors; l'ombra
dels tupits brancatges és el més esplendid bressol pels
somnis d'amor.
(Sen van.)