ENDRESSES
Veig encara en els seus ulls
aquell dols encensament
del qui sent
com un eco de murmulls
que parlen interiorment.
No sentía les ramors
de llaors
que sonaven al costat
de sa gentil jovenesa;
no mirava sa bellesa
en l'espill de vanitat;
mes, avansant per la vida,
duya en el mirall del cor,
reflectida
la bellesa que no mor.
Cantava d'esma, obeínt
a l'íntima ubriaquesa,
com el rossinyol, corpresa
per la febre de l'instint.
Humit el front de la llum
d'allà dalt,
duya al pobre y al malalt
el perfum
de son cor caritatiu,
ab el ritme d'un santa
gracïosa que somriu,
de sa virtut ignoranta,
y tot el mon, manco ella,
sab qu'es bella,
confonent l'olor suau
de l'ángel y de la dona,
sense sebre si l'atrau
perque es bella o perque es bona.
Passa la gent somnolenta
devant l'hermosa natura;
passen segles y no esmenta
qualque tret de s'hermosura;
mes un'alta criatura
en son espill la presenta,
banyada d'inspiració,
y no naix fins aquell dia
l'hermosura qu'existía
del temps de la creació.
¡Oh campinyes odorants,
oh trets de la pagesia,
que cobráreu en els cants
de la musa, vida nova;
montanyes y conradissos,
clars de lluna, degotissos
de la cova;
colrades espigoleres
qu'un jorn la véreu passar,
al ballar
entre'l polsim de les eres;
camins, ombres y dresseres
que coneixeu sa petjada!...
l'heu perduda
aquella amorosa fada,
que deixant la llengua apresa
per amor de la viscuda,
glosá la vida pagesa,
quant eixa parla, beguda
en la llet de l'infantesa,
com un crit
despertà la poesía
que dormía
al fons de son esperit.
Morí jove, dolorós
privilegi dels electes;
mes, espirituals afectes
fan un nimbe piadós
a l'ombra seua, qui flota
com aparició devota
en nostre esguart anyorós:
en l'esguart dels qui somíen
de desperts,
en l'esguart dels qui rebien
els socors per ella oferts,
la visita de conhort
que deixava un'olor d'ambre
en la miseriosa cambra
dels infants de la dissort.