¿Per què de mi't recordes
y a l'harpa d'altre temps les mans allargues,
y, tot mullant les cordes
de llágrimes amargues,
com pluja d'estels d'or
solquen els rims la fosca de ton cor?
EL POETA
Es mon desitx qu'un raig de poesía
il·lumini mes llágrimes; voldría
trobar al fons de l'ánima quelcom
d'eixa punyent y fonda melodía
que fa aturar tothom,
perque en la pietat dels qui passàssin
y'l cántich escoltàssin,
com a l'entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Deu,
durás al menys sobre la terra un'hora
la vida de mos fills que fou tan breu.
LA MUSA
La plenitut de vida no comensa
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ánima el llevat
de l'íntima sofrensa.
Sia ton cor el ferre espurnejant,
damunt l'enclusa del dolor, sonant.
EL POETA
A mos infants no tornará la vida
el broll de foch y'l ritme dels martells
sobre'l metall de l'ánima enrojida;
no'm plany de ma dissort, els plany a ells.
Si a l'espona del llit,
quan se glassava'l cos, quan l'agonía
els ulls enterbolia
del jove moribond, li haguessen dit
de part de Deu:—«Minyó, ¿t'en vols anar?»
ell ¿qu'hauría respost?—«Me dol deixar
ma familia, la terra ahon nasqui;
es prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decántala de mi;
jo me somet, ta voluntat es santa;
però si't plau, Senyor, deixa'm aquí»...
No pogué ser; y se tancña la porta
de ma casa, una nit, sens qu'ell tornás,
y'l duyen a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
LA MUSA
Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l'host qui se canta a sí mateixa,
y avansa, menyspreant la multitut
dels morts que tomben y'ls ferits que deixa?
EL POETA
May la vegi tan bella com es ara
la vida d'aquest món.
que d'un etcís crudel tota s'amara
pera parlarme dels que ja no hi són.
Plorar... També plorava
Jesus devant la tomba de l'amich.
Ran de la fossa com un arbre estich,
que hi beu tota la sava.
LA MUSA