Mirávem el crepuscle d'encesa vermellô;
mes un secret desfici tos ulls enterbolía,
cercant en el silenci que terra y mar omplía
un sò per exhalars'hi la fonda vibració.
Y rodolant llavores del bosch a l'horizó,
baixá de l'ermitatge el toch d'Ave-María.
Sa veu trobá natura, y'l cor sa melodía,
espandiment de l'hora prenyada d'emoció.
Jamay d'un vas més tendre, la plenitut de vida,
el plor de l'inefable defalliment vessá;
jamay fores tan bella, oh dona beneída!
Jamay en el món nostre ni el món d'allà d'allà,
mon llabi, qu'aixugava ta galta esblanqueída,
un glop de més divina dolsura fruirá.