FÁBULA
Un diumenge al matí
En un carrer que no 's mòlt lluny d' aqui,
Un gat d' aquells de posició social
Va trobá á un pobre gat de Catedral.
Era 'l primé un gatàs,
Bigotut, ben plantat, flexible y gras
D' aquells que quant l' agafa un testarut
No hià remey, té de durmi al pelut
Y era l' altre infelis
Un recort miserable y estentis
De algo que habia estat
No 's podia afirmar si aranya ó gat.
Com en aquet estrafalari mon
La desditsa mes grossa es ser pelon,
Y en conta de vestir al despullat
Si la pell 'ns serveix queda pelat.
Lo regalat milord,
Que estaba aquell mati de bon humor,
Al que era próxim sén va interpelá
Ab los miols que tradueixo al catalá:
¿Ahónt vas, ser inédit y duptós
Tan sense tú que sembla que t' has fós?
¿Qué has fet de ton passat?
Que ni 'l terreno 't queda per ser gat.
Si ets tisich ó pateixas de barretas,
¿Per qué no vas á Vichy ó à Caldetas?
¿De qué 't serveix lo lloch allá ahont t' amparas?
¿De qué 't serveix que 't diguin gat dels fraras?
¡Si en lloch de menjar ratas com los altres
Las ratas se hos andrapan à vosaltres!
Escapat, emancipat, y avisparsa
¡La esclavitut del negre es una farsa!
Fixat en mí; repara quins palpissos;
Péls que un gitano fins daria 'ls rissos.
¿No 't fa goig aquet greix
Que dech mes que à las ratas al bon peix?
Es dir que sens deixarlo respirá
A la alsada 'n digué de un campaná
Tantas, que hasta alguns gossos del vehinat
S' hi van fer un fart de riure. ¡Era mòlt gat!
Pero la Providencia, que, essent festa,
No degué anar aquell dia á fer la siesta,
Per castigar tans fums fa venir bè
Que un gitano atravessi aquell carré.
Al vénres aquell moltó,
Los ulls se l' hi inflan de satisfacció,
S' hi acosta à poch à poch, s' ajup,
L' agafa pel clatell y 'l fica al sach.
De modo, que aquell gat tan campexano
Va fer nit á la panxa d' un gitano.
Aixó t' ensenyará,
Lector, que de ningú no 't deus burlá,
Pues, segons lo que 'ls llibres nos esplican,
Cuan un pensa estar bè los polls 'l pican.