TRES FLORS
DE LA CARITAT.
POESÍAS CATALANAS
ORIGINALS DE
NUÑO MORSAL, FRANCISCO DE MAS
Y
TEODORO BARÓ
LLEJIDAS
en lo Teatro Romea la nit del 15 de Maig del present any,
ab motiu del benefici concedit
Á LAS
GERMANETAS DELS POBRES.
____________
BARCELONA.
ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH DE JAUME JEPÚS,
CARRER DE PETRIXOL, NÚMERO 44, PRINCIPAL.
1867.
DEU LI PAG'.
La besa humil ab mostras de contento,
Y ab gratitut respon: «Que Deu li pag'!...»
Paraula gran, paraula que demostra
De un cor agrahit la llealtat;
Paraula que en sa propia senzillesa,
Conté, no obstant aixó, llissó molt gran.
Jo no puch, diu lo pobre, pagá' al rich
Los favors que m' ha fet: ell ha salvat
Lo meu fillet qu' en llantos y congoixas
Estaba casi be per espirar...
Al arribar á casa ja no sento
Aquell crit llastimós que fa esglayar;
Aquell crit que tan sols al escoltarlo
Abat al hom' mes fort: «Pare, tinch fam!...»
Los rigorosos frets mon cos gelaban;
Ara gracias al rich, vaig abrigat:
¿Qué podré jo donarli en recompensa?
Beneficis tant grans no puch pagar.
Pero Deu tot ho pot: totas las gracias
A qui millor li plau pot regalar:
La gracia, la salut, bens de fortuna,
Tranquilitat d' esprit, goig, santa pau,
Sossego en lo interior de la familia,
Tracte amistós ab propis y ab estranys,
Amor del fills, acert en los negocis,
Abundancia, consols, prosperitat...
Plegue al Senyor donar aquestas joyas
Al home lliberal, al sant cristiá
Que m' ha socorregut en la desgracia,
Y ab sa llarguesa ha curat mos mals.
Aixó vol dir, aixó demana l' pobre,
Quant á 'n'l rich contexta: «Deu li pag'»
Doneu llimosna al que la necessita:
Donéuli, germanets, per caritat:
Trauréu á un infelis de la miseria,
Y á Deu demanará «que vos ho pag'»
NUÑO MORSAL.
«¡Set tinch!!!» cridá un jorn, aquell que á la terra
baixá per obrirnos las portas del cel.
«¡Set tinch!!!» y los homes acostan als llabis
que son font de vida, la esponja de fel.
____
donéu la llimosna, que Deu ja la torna,
y sempre la torna crescuda per cent.
____
Corra lo mon una verge
De dolcíssimas miradas,
Per quí van afalagadas
Esperansa, fé y amor.
Aixís com los angels bella,
Y tant' com los angels pura;
No mes ne té de criatura
Ser á imatje del Criador.
Allí hont sa planta fixa,
Allí naix una esperansa;
Y l' que sa bellesa alcansa
Un sol moment contemplar;
Del mal que llurs ditxas roba
Sent com minvan los rigors,
Y al amor del seus amors
També la fé despertar.
Aspre, treballós y plé
Lo seu camí de malésa,
No tremola en l' asperésa
Sa ben probada virtut;
Mes rega ab amargas llágrimas
Pas á pas la seba via;
Veyent com son pas espía
Per sempre la ingratitut.
Pobre verge, no traspassa
Jamay las portas dauradas:
Ab ricas sedas brodadas
Jamay adorná son pit:
Que com lo seu nom tant pobre,
Y mes que l' seu nom hermosa;
Es la emanació preciosa
Del amor de Jesu Christ.
Pobre verge!... dins la cambra
Del mísero que agonisa,
Ab la mes tendre sonrisa
Mitiga son malestar;
Y plora prop de la mare,
Y prop de la esposa prèga,
Y ampara al orfe, que règa
Llurs mans ab lo seu plorar.
Y segueix sempre sa vía
Sembrant lo bè en sa carrera,
Tot buscant una quimera
Que aquell noy va despertar;
Y altre volta sols miserias
E ingratituts no mes ne troba,
Fins que l' desengany l' hi proba
Que sa pensa, fou somiar.
Mes segueix un altre volta
Ab lo alé de la esperansa;
Y com tot de Deu ho alcansa
Invoca al Deu de bondat;
Y aixís recobrant sas forsas,
En lo amor de Deu se inflama,
Y ampara al vell y derrama
Purs tresors de caritat.
¡Caritat! paraula dolça,
Inspiració de María;
Com ella conçol envía
Sembrantlo per tot arréu:
Paraula que sols confia
Lo cor del hom' á la boca,
Si l' que la invoca, la invoca,
Per lo sant amor de Deu.
¡Ditxós d' aquell qu' en son ánima
Afecte tant grant abona!
¡Ditxós del que amparo dona
A la trista horfanitat!
Que al aixugar una llágrima
Del pobre en son abandono;
Exclama Deu des son trono
«¡Beneyta ta caritat!»
FRANCISCO DE MAS Y OTZET.