Amich, teixiu aquesta visió de l'infantesa…
Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serráis estesa,
on totes les vi vendes tenen un hort al fons.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera'm feya senyal de qu'enmudís,
posant-se'l dit als llabis; una verdó xalesta
p'el portaló guaitava com auri paradís.
L'hort m'oferí refugi, capsal la soca blanca
del taronjer; en l'herba me vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espumes, brunzía per la tanca,
y'm feya pessigolles al front l'espès herbam.
Eren les verdes tijes profonda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguart per allà endins;
dansaven les coroles de fulla acarminada,
com bayaderes entre pilars esmeragdins.
Llavores un místeri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells alloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplandent.
Amagatay cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girá l'ull inquiet;
s'alsá la falda roja, mostrá la cama nua
que més amunt tenía una blancor de llet.
Mon cor, devant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentí;
¡l'esglay que sentiria la bergantella tendre
que's creya tota sola, si s'adonés de mi!
Y el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
al abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de darme'l fruit de l'arbre simbòlich a flairar?
May més l'he retrobada; y veig com aquell dia,
fa coranta anys, la nina que no'm coneix tampoch,
y'l món d'una edat nova, inconscient m'obría,
incendiant la porta sense percebre'l foch.
Amich, teixiu aquesta visió de l'infantesa,
vos que casseu libèlules en la presó del rim,
prenent-les per les ales ab tanta sotilesa
que no se pert un àtom del matisat polsim.