En la tomba hi ha una reyna,
rich mantell tè per mortalla,
un ceptre d'or en la ma,
y sobre son pit un'arpa.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Sols l'arpa tres cordas tè,
dolsas, vibrants, delicadas,
com tè tres cordas lo cor
la Fé, l'Amor y la Patria.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Era lo goig de la reyna,
y en las sevas mans parlaba;
y al seu ressò s'adormian
los seus fillets en sa falda.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Si entonava cants de guerra
tremian los monts i planas;
si treya suspirs d'amor,
la ninas d'amor penaban.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Mès, que tè l'hermosa reyna?
¿perque la seva arpa calla?
¿qué se han fet los lays d'amor?
¿qué se han fet, ay, las baladas?
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Era tendra i carinyosa,
y l'ha encisada un monarca;
ab sentidas amoretas
al mitg del cor l'ha fletxada.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
—Seurèm en un sol trono,
juntarèm las nostras armas;
en un quartel lo lleò,
en l'altre cuartel las barras.—
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Mes la reyna tè enemichs
que en la cort tenen privansa,
vils corchs que sempre rosegan,
de verinosa fiblada.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Lo monarca se'ls escolta...
prest de la reyna 's recata;
cambia d'amor en desdeny
y l' desdeny en odi cambia.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Ja no l'aclaman senyora;
la senyora n'es esclava;
perque llansa ays de dolor
la llengua li han arrancada.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
—Ja ha finat, ja, l'estranjera;
ja ha finat, ja, la bastarda;
enterraula ab son mantell,
ab arpa y ceptre enterraula.—
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Ay mare! no ets morta, no;
encara ton foch m'abrasa;
no ets morta, no, mare meva.....
los teus fills viuhen encara.
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
Rodejan la seva tomba;
al peu un llorer hi plantan,
sols ab llágrimas lo regan;
Fills de la reyna, plorau,
plorau de dol y anyoransa.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Y feya llarch temps que muts
vetllaban la tomba santa,
cuant l'arpa dona un gemech.....
la reyna s'ha despertada!
Nostra mare resucita:
fills de la reyna, esperansa!
Al despertar tres suspirs
trau del fons desas entranyas;
y á cada suspir del cor
sona una corda de l'arpa.
Fills de la reyna, silenci!
nostra mare es la que parla.
La de la Fé diu: alémtam!
la de l'Amor: espós, ámam!
la de la Patria, vibrant,
ab tendre só crida: álsam!
Aixeca, espós, á la reyna!
fills de la reina, aixacaula!
si ha perdut son ceptre, al menys
per consol deixauli l'arpa.
De D. Antoni Camps y Fabrés