CADA PIEZA VIVE EN UNA DIRECCIÓN · NADA VIVE EN UNA SOLA SALA  

PoetósferaLa BibliotecaAntoni Camps i Fabrés

Antoni Camps i Fabrés · Modernismo

Lo solitari de Montserrat

catalán

NUMERO 13.

LO SOLITARI DE MONTSERRAT.

LO SOLITARI DE MONTSERRAT.

La llengua ne tinch seca, ardenta sèt m' abrasa;

ma veu es regullosa , so ronch de tant cridar;

llagrimejant mos ulls , ja son encesa brasa;

miren los fondos solchs que ha obert lo meu plorar.

¡Socós en mon naufragi! ¡socós! ja las ondas

que la tormenta aixeca ab espantós fragor

d' escoll á escoll me llansan , y á [il·legible] fondaladas

escupen furientas á trossos lo meu cor.

Al pich mès alt m'acullo. La nit cubre la terra,

me gronxo sobre l's núvols , y en va busco un estel;

los uracans brunséixen , lo llamp ratlla la serra...

oh trons, en vostras alas , pujáu mon crit al cel!!!

Deixáu vostres sepulcres , oh sombras gloriosas,

surtiu d' estas ruinas ; surtiu , ressuscitáu,

tornáu á vostras grutas desertas , silenciosas:

plorant, en vostres brassos recobraré la pau.

Mes ah! ¿qué fresca [il·legible] dissipa las bromadas?...

La fosca s' ha aclarida... mon Dèu , qué raig de llum!

Mon iris ets , oh Verge , tas dolsas alenadas

los meus sentits embargan ab deliciós perfum.

Adeu siau quimeras , adeu siau sirenas,

oh sombras mentirosas, per sempre adeu siau;

no m' tentan vostras galas , romput he las cadenas

ab que m' engrillonáreu : no sò ja vostre esclau.

Ja m' ánima serena , tranquila , confortada,

á nous espays se llansa , s' eleva al infinit ;

en lo silenci escolta del cel la veu sagrada,

y en lo desert sols parlan mon Dèu y mon esprit.

Las sombras se dissipan , mon cor se regenera ,

de mística rosada l' retorna la frescor ;

sent de Dèu la presencia ; y creu , y en éll espera ,

que si son grans mas culpas , mès gran es sòn amor.

Ah! y si recorts lúbrichs fatigan ma memoria ,

si las il-lusions tornan de un temps que j' ha passat;

y si de nou despuntan desitjs de falsa gloria ,

caps de núvol que indican futura tempestat ;

La fe es l' áncora meva : jo solto sa cadena

ans que dels vents arribe lo estrepitós tropell ;

la santa creu arbolo ; m' abrasso ab eixa entena

y s' burla de las onas lo combatut vaixell.

Qué dolsa y felis vida! Contemplo la natura

y adormen mas tristesas los cants del rossinyol :

en m' amargura ell pena , jo peno en s' amargura ;

ell tendre me consola , y sò jo l' sèu consol.

¡Oh magestuós silenci..... ! Mès , qué burgits ressonan?

¿Qué veus confusas , vagas , me van portant los vents ?

De falda en falda pujan , de timba en timba tronan

lo so de las cascadas y l' ronch bram dels torrents;

Los cants del bosch, las auras, las veus, los crits m'aixordan,

los cors del santuari , los prechs dels peregrins ;

tots eixos tòns se juntan , en los espays s' acordan ,

y d' eco en eco s'perden en los derrers confins.

Y eix cántich de alabansa, fantástica armonía,

que á Dèu los sers aixecan, com un tribut d'amor,

mos sentits arrebata, mon esprit extasía,

y en alas de estos himnes al cel s'eleva l' cor.

Sigue explorando

Por su autor
Antoni Camps i Fabrés · 2 piezas más en la casa
Dónde vive
La Biblioteca

Lo vot del trovador →

Expediente

Autor
Antoni Camps i Fabrés
Título
Lo solitari de Montserrat
Lengua
catalán
Época
Modernismo
Sala
La Biblioteca
Identificador
ws-ca-lo-solitari-de-montserrat--antoni-camps-i-fabres-1d0793
Cita recomendada
Antoni Camps i Fabrés, «Lo solitari de Montserrat», Poetósfera, poetosfera.com/p/ws-ca-lo-solitari-de-montserrat--antoni-camps-i-fabres-1d0793.html

Las obras de dominio público se reproducen íntegras, con atribución y en la ortografía de su impreso. ¿Ves una errata o conoces una fuente mejor? Escríbenos desde Sobre la casa.