HAIDÉ
Ella digué son nom: llavors la vella,
que li era a la vora, va dir:—Per quín sant es?—
I respongué l'amiga ab els ulls riallês:
—Això rai, tant se val, la santa es ella.—
I
Ella es la santa d'ella perque es bella,
i Deu li ha fet la gracia de llençar llum entorn;
ella es el sol del seu propi jorn
i de sa nit la estrella.
I té la gracia al còs tan abundanta,
qu'en ella naix i mort tot lo que fa:
ella es el cant, si canta,
ella es la dança si li plau dançâ.
I com que del dançar n'es tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell còs sense fadiga
com creat en l'encís del mohiment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dança
obedïents al pas del seu còs bell;
i si reposa, tot me maravell
com si's trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en la onada del pit al alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s'hi reposa
com en una absoluta beatitud.
II
Ella de sa hermosura es generosa
i me'n feu tot el dó que jo'n volia.
M'ha donat sa paraula graciosa
alenanta d'aprop, que m'invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlavem am les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que'l pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient còm m'inundava.
I talment la inundà l'ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que al alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presencia,
ja no trobí en son lloc ma conciencia,
enduta per la forta rierada.
III
L'amic me deia:—En aquesta hora dolça—
(era un diumenge al caure de la tarda)—
es quan se'm torna més potenta i viva
la memoria que servo d'aquella altra.
Torna a invadir-me aquell amor d'un dia,
com si tingués davant la que'l causava;
la torno a veure amb aquell gest tant propi,
la boca, els ulls movent-se-li en la cara,
i aquell meteix vestit que duia a sobre,
i el lligat dels cabells, i tot lo altre.
Torno a sentir sa veu i lo que'm deia,
tornen a mi 'ls seus mots i l'alenada,
i torno a defallir com defallia
sota l'encís de sa presencia ràpida.
Per què, per què me fou tant tost represa
un cop m'havia ja sigut donada
i jo poguí coneixê-la per meva
com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
«—Quantes,—diràs—al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense racança!»
Prò aquesta l'he tinguda dintre 'ls ulls
i una eterna anyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta'l cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, hont tot lo món hi es
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota's torba i tremolant s'aixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant aixís
quan volia i dolia ans de parlar-me.
· · · · · · · · ·
Are soc com la dida d'un infant
que tot just li han tret, i en té anyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant am la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la meteixa rialleta
que tant solia fê a la qui'l criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmola
que contra'ls ferros plora i riu i calla
tot menjant-se am la vista a la criatura,
d'aquell antic amor tant descuidada!
Aixís mon esperit està a tot' hora
contemplant en l'ausencia la manyaga
que'm té tant lluny del pensament i es gira
a tot-hom amb aquella bona cara.
Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,
i que va i ve de l'un indret a l'altre,
i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,
i està sempre de mi tant oblidada!
Mes mon sentit està en continua vetlla
d'aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gracies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d'altres!
IV
—Ja no'm plau ni'l dançar ni l'alegria
perque qui m'ha de veure ja no'm veu.
Hont son aquells ullets que'm perseguien
i no'm deixaven tot lo dia arrèu,
que jo'm sentia tan acompanyada
com si ja no visqués sola per mi,
com si la meva vida fos doblada
i tot lo meu tingués un segón fi?
Y perxò jo'm polia i m'esmerava
i sabia del cert que no era en và,
que tot mon resplendor s'aprofitava
perque hi havia algú que'm contemplava
tenint-me com un sant en un altar.
Mes are, què'n trauré d'esser bonica
si he perdut mon mirall de bonicô?
Més d'un esguard en mon esguard se fica,
prò ab altra ardencia, qu'amb aquella no.
Aquella era una ardencia de puresa
que feya una gran llum sense cremor.
Are conec com he sigut aimada
per lo qu' anyoro els ulls del aymador.—
V
Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida
hi ha deixat una fragancia
que ja no'm serà esvahida.
Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida.
—
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada,
per un breu instant d'amor
tota ma vida enflairada.
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona
que m'ombreja bellament:
ningú sab l'encantament
prò tot lo mon se'n adona.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona.
—
Hauré de fê un gran sospir
per emportar-me'n les aures
d'aquest cel a dintre 'l pit.
Ai, sol! que'ls cabells li daures.
Hauré de fê un gran sospir.
—
I are adéu... El somni meu
may més tornarà a florir.
Are adéu... però no adéu,
lo mellor teu resta en mi.
Are adéu... però no adéu.
VI
Quan me desvetllo a la nit
a tu va el meu pensament,
oh! criatura ignoscent
que'm tens en tant gran oblit.
—
La estelada de la nit
va rodant pel firmament:
a tu va el meu pensament
en el silenci infinit.
—
Sia el teu sòn benehit
i el teu oblit igualment,
i sia el meu pensament
llantia ardent sola en la nit.