(Entren el Duc, VIOLA, CURI y altres)
DUC
Doneume musica!... Bon dia, amics. Cesari, canta una estança
tant sols; aquella antiga cançó que vas cantar ahir vespre.
Més consolava mon cor aquella cançó que no pas tots aquells
aires, facils y lleugers, plens de rebuscats y subtils
conceptes. Una estança no més, Cesari.
CURI
Perdoneu, Altesa, qui la cantava no's troba pas aquí...
DUC
Qui era, doncs?
CURI
Festa, el jutglar, milord; el jutglar predilecte del pare
d'Olivia. No deu esser lluny d'aquí.
DUC
Busqueulo vós, y en tant els esturments comencin la cançó.
(Sen va Curi. Musica)
(A Viola)
Acòstat, patge. Si alguna vegada estimessis, recòrdat de mi
en tes dolces penes; perquè tots els enamorats són igual que
jo: en tot, inquiets y volubles, llevat en honrar a tothora
la cara imatge de sa estimada, T'agrada la cançó?
VIOLA
Dolçament ressona allà aon l'amor hi té'l soli.
DUC
Has parlat saviament. Juraria que ab tot y esser jova, ja has
posat ab tendresa tos ulls en algun rostre. No és cert,
patge?
VIOLA
Potser és veritat, Altesa.
DUC
Com és aquesta dòna?
VIOLA
Té'l vostre aspecte.
DUC
No és parella per tu, doncs. Digues: quina edat té?
VIOLA.
La vostra.
DUC
Com hi ha món, doncs, és vella! La dòna sempre ha de triar
home ab més anys que ella, perquè així més facilment s'avé ab
les seves inclinacions y té més segur el domini del séu cor.
Creume, patge, encara que nosaltres, els homes, volguem
negarho, nostres passions són més violentes, més vacilantes,
més insegures, més fulminantes, però també s'apaguen y
s'esborren més aviat que les de les dònes.
VIOLA
Així ho crec, senyor.
DUC
Procura, doncs, que ta aimada sigui més jova que tu, o
debades s'esforçarà la voluntat perquè duri l'amor, car en la
dòna, com en la rosa, tot just neix sa bellesa que ja marcida
s'esllangueix.
VIOLA
Cert que és així. Més, trista sort la d'elles! Perquè'l destí
ha de condemnarles a la ruina, a l'assolir la perfecció?
(Entren CURI y el JUTGLAR)
DUC (al Jutglar)
Vine, amic; canta aquella cançó que cantaves ahir vespre.
Escoltala bé, Cesari; és antiga y senzilla. La canten al sol,
les velles, tot filant y fent mitja, y les fadrines
l'acompanyen ab el soroll dels boixets; és una ingenua cançó
que parla de l'ignocencia de l'amor com en els temps passats.
JUTGLAR
Començo, senyor?
DUC
Comença.
JUTGLAR (cantant)
Acóstat, mort, acóstat,
y a l'ombra d'un xiprer colgueu mon cos.
Vola, ma vida, vola,
ma bella aimada séns pietat m'ha mort.
La blanca mortalla ab teixos guarnida
amaniu ben prest.
Tant justa l'escena de deixar la vida
com jo, ningú ha fet.
***
Ni flor, ni llor que dugui
a l'aire aroma, al meu damunt planteu.
Ni amic, ni amic saludi
el clot aon mos òssos llençareu.
perquè mon plany fini, haureu d'enterrarme
en lloc erm y sol
aon jamai puga veni a despertarme
d'un aimant el plor.
DUC (llençant una borsa al Jotglar)
Té això, pel treball.
JUTGLAR
No és treball pera mi el cantar; és un plaer, senyor.
DUC
Doncs jo't pago'l plaer.
JUTGLAR
Y és just, senyor, perquè'l plaer, tard o d'hora, ha de
pagarse.
DUC
Vesten ara.
JUTGLAR
Que'l déu de la melangia't protegeixi, y que'l sastre't faci
un vestit de tornasol, car ton ànima és un opal. Els homes
constants com tu haurien d'esser mariners, pera trafiquejar
ab tot y mudar de camí ab el vent; seria el millor medi de
fer un bon viatge... per res! Adéu.
(sen va)
DUC
Deixeunos sols.
(Sen van Curi y altres cavallers)
(A Viola)
Cesari, retorna a casa de ma crudel sobirana y digali que mon
amor més noble que l'univers, no's paga ab quantitats de
llorda terra; digues que aquests béns ab que l'ha afavorida
la sort, són per mi tant menyspreuables com la mateixa
fortuna, y que, qui m'ha fet l'ànima presonera de son amor,
ha estat la meravella de sa esplendent a bellesa, ab que l'ha
embellida la natura.
VIOLA
Y si ella no pot estimarvos, senyor?
DUC
No puc admetre aquesta resposta.
VIOLA
Es forçós admetrela. Suposem que una dama (y això és
possible) passa per vostre amor penes tant grans com les que
vós sentiu per l'amor d'Olivia; vós no podeu aimarla y li
dieu. No ha d'admetre, doncs, la vostra resposta?
DUC
Cap pit de dòna podria resistir l'abrandat flam que l'amor ha
posat en el meu cor; no hi ha cor de dòna ab prou espai per
contenir tanta passió. Ai! l'amor de la dòna és més capritxo
que altra cosa; no és afany que naix de les entranyes; és
desig fill del paladar, y per això facil d'apaibagarse, o
subjecte al cançament y al fastic. Mon amor és ben al
contrari; està afamat com la mar y pot engolir tant com
aquella séns que minvi son afany. No comparis l'amor que per
mi pot sentir una dòna, ab el que jo sento per l'Olivia.
VIOLA
Cert, però jo sé...
DUC
Què sabs tu?
VIOLA
Sé tot l'amor que pot sentir una dòna per un home. Sa fermesa
no desdiu de la nostra. Una filla del meu pare estimava a un
home, tal com jo, si fos dòna, podria estimarvos a vós,
Altesa.
DUC
L'historia d'això?
VIOLA
És un full en blanc, senyor. Mai va confessar son amor; va
deixar que'l secret, com cuc que rosega son capoll,marcís les
roses de ses galtes, y va anar acabantse adolorida y trista,
y palida va colltorçarse, damunt la tomba, com l'imatge de la
Resignació somrisent al Dolor. No era amor això? Podrem els
homes parlar més, jurar més, però també és cert que les
nostres paraules van més enllà dels nostres fets, perquè
nosaltres, mal que'ns pesi, som més prodigs de paraules que
d'amor.
DUC
Però va morir d'amor aquesta germana teva?
VIOLA
Jo sóc tota la família del meu pare y tota la seva
descendencia que jo sapiga. Voleu que vagi a casa d'Olivia?
DUC
Sí, això és lo que apressa. Corre; donali aquesta joia y
digali que mon amor no pot ferse un sol pas enrera, ni
admetre son refús.
(Sen van)