La historia mes gran del mon
Vaig á donar á la prensa,
Y les majors que algú es pensa
Ni una sombra d'esta son;
Pero no sé dir ahón
Sucsuí, ni si es curteta,
Llarga, ampla ú estreteta,
Ni si pegará en lo viu:
Tan solament sé qu'es diu
De monjes la candileta.
II.
Puix vaig á escriure la historia,
Per qu'es la mes verdadera,
Orijinal en la esfera
Y digna de la memoria;
No diu ninguna faloria,
Sino la veritat neta,
Y si hiá, alguna falteta
Lo lector perdonará;
Y en assó un favor fará
Al que escriu la candileta.
III.
De monjes en un convent
En lo salmo «Quant dilecta»
Dien per la vía recta
Candileta clarament.
Assó advertí un hom prudent
Y les volgué corretjir;
Elles qu'el varen oir,
Já cada una entre sí,
Digué: «Si em ciehuen á mí
Candileta s'ha de dir.»
IV.
Pera millor discurrir
Punt de tal dificultat,
Junta la comunitat,
Cada cual diu son sentir.
«¿Cóm sufrir ni consentir
(Diu una molt agüeleta)
Una cosa tan mal feta?
Já que posesió gotjém,
Era pareix que faltarem
Sino diem candileta.»
V.
«Quant jo entrí en lo noviciat
(Digué una gordona brava),
Já la candileta anaba
Y enjamay s'ha variat.
Puix jo no fas novetat
Qu'em coste una pataleta;
Tenint jo posesió quieta
D'una costum que fa lley,
Encara que ho mane el rey
No deixe la candileta.»
VI.
Una que había deprés
Les quatre regles de contes,
Proseguí: «No sigám tontes,
Ni tingám que mudar res.
¿No será un bou entremés
Deixar un nom tan polit,
No mes perqué ho haja dit
Eixe cap sense cervell?
Que vatja y que ho diga éll
Y li fasa bon profit.»
VII.
Una altra mare madura
Digué: «Jo no diré mes
Sino que no es mude res,
Puix ho tinch per gran locura.
Tota novetat es dura
En una comunitat;
De lo que m'han ensenyat
No mudaré una lletreta;
Candileta! candileta!
Candileta! y s'ha acabat.»
VIII.
Una molt cegueta estaba
Impacient per dir la sehua,
Coneixentse d'una llegua
Que já per votar rabiaba;
Y á la que já li tocaba
Parlar, saltá rabioseta
En mes fel qu'una serpeta,
Y á crits digué: «Com s'enten?
Per seculorum amen
Ham de reçar candileta.»
IX.
Una sorda, el «Quam dilecta»
Ho pogué entendre molt bé,
Y crida: «Qué's aixó, qué?
No'm vinguen á mí en pandecta:
¿Que jo soch de mala secta,
O alguna infeliç cüeta,
O alguna tonta bobeta?
Vullch morir com he vixcut,
Y reçar com he sabut,
Dient sempre candileta.»
Χ.
Se posà llavors á dir
Una de mitjana etat,
Y digué en gran serietat:
«Jo soch del mateix sentir,
Candileta hasta el morir!
Y dirli á eixe gran doctor
Qu'es nom que li cau millor,
Y mentres tingám llengüeta,
Direm sempre candileta,
Pera gloria del Senyor.»
ΧI.
Una molt maleta estaba
Já postradeta en son llit,
Casi já sense sentit
Y que apenes respiraba;
Pero al oir qu'es trataba
De fer tal innovació,
«No, mares, digué, no, no;
No digám tal parauleta,
Que no em pareix devoteta
Ni cosa de relijó.»
ΧII.
Les jovens totes á una
Per candileta votaren,
Y lo convengut firmaren
Sense fáltame ninguna.
«Eixa paraula moruna
De «Quam dilecta» já dir
Ni es pot, ni es deu permitir;
Digám sempre candileta,
Que assó tot ho mou banyeta
Pera darnos que sentir.»
ΧIII.
«No tinch já que advertir res,»
Digué llavors la prelada,
«Sent tan plena la votada
D'este reverent congrés;
Candileta com adés
Dirém sempre en claritat,
Qu'aixó s'ha determinat
En esta junta secreta,
Aprobant la candileta
La santa comunitat.»
XIV.
Al eixir de la votada
Estaba allí el noviciat,
Esperant lo resultat
De qüestió tan intrincada.
«Já está la cosa arreglada,»
Digué una mare major,
Y plena de gran fervor
Respoügué una novicieta:
«Mare, si es la candileta
Doném gràcies al Senyor.»
XXV.
Desprès d'esta desició
Que fueros de lley gotjaba,
La candileta reinaba,
Pero el «Quam dilecta» no;
Y mogueren tal funció
Per victoria tan completa,
Que una qu'es dia discreta,
Pegant moltes palmadetes,
Els dia á les novicietes:
«Candileta! Candileta!»
XXVI.
D'allí esta lley ha pasat
A tots los convents del mon:
Sempre s'ha fet? puix alón!
Pasas sempre y s'ha acabat.
Y si algun pobre ha intentat
Dirlos alguna coseta
Que no parega ben feta,
Li han respost: «No, perqué así
Totes ho ham fet així:
Candileta, candileta.»
XXVII.
Alló que sempre s'ha fet
Forma entre monjes la lley,
Y allí já no hià remey,
S'ha de seguir tort ó dret.
Si alguna té un descuidet
Y deixa alguna sendeta,
Es té per cosa mal feta
Y la corritjen després;
¿Y no direm que assó es
Una nova candileta?
XVIII.
Posant el pá contra el pit
Solen les sopes tallar,
Y se solen llastimar
Com alguna ho ha sentit.
Mes qu'el talleu s'els ha dit
Sobre una tauleta neta,
Ύ salta alguna velleta
Dient: «May s'ha acostumat
Eixa rara novetat.»
Y avant en la candileta.
XIX.
Del ofici á la llisó
Uns renglonets se afetjiren,
Y s'els digué: se reuniren
Y fundaren sa rahó
Com cosa de relijó,
En que aixó enjamay s'ha dit,
Y en lo llibre está afetjit;
«No es diu ni may se dirá:
Com s'ha fet sempre es farà.»
Puix candileta y al llit.
XX.
Si en el Ofici Diví
Alguna antífona es deixen
De les que dir se mereixen,
Já no les trauran d'allí.
Que sempre se ha fet així
Dihuen á brega desfeta,
Tant la gran com la giqueta;
Conque já es ven clarament,
Ser les monjes una gent
D'empenyo en la candileta.
XXI.
Si algun nom llarch el fan breu
O algun nom breu el fan llarch,
Primer será dolç lo amarch
Que deixen el modo seu.
Del seu pas no les traureu,
Perqu'en dir elles: «Así
Totes bo han defer així,»
No se deixen la sendeta;
Candileta, candileta,
Y ningú les trau, d'allí.
XXII.
Si l'aigua beneïda han pres
Les monjes en lo dit gros,
Seria una culpa atrós
Si no beu feren les demés,
Y si dius no vol dir res
Tocarla en los altres dits,
Dirán que no tens sentits
O que no saps ta má dreta,
Y per esta candileta
D'allí et trauran á jiulits.
XXIII.
Si els pimentons han donat
Rostits, mes sense pelarse,
No tinguen já que cansarse,
En pelleta els dará el plat.
«Sempre així s'ha acostumat,
Dihuen, en este convent,
Y este es lo costum corrent
Que no admitix etiqueta.»
¿Y no es assó candileta
Desde Llevant á Ponent?
XXIV.
En tot tenen sa costum
Y es força s'ha d'observar;
En el modo d'escombrar,
De tosir, de pendre llum,
De tancar els ulls al fum,
De mocarse y escupir:
Y cuidado, que futjir
No es pot en esta regleta;
¿Y no es assó candileta
Que s'en va sense sentir?
XXV.
De candileta retoch
Tenen altres mil cosetes,
Que també son candiletes
O els ha de faltar molt poch.
Una es el tocar á foch,
Pera que cada monjeta
Vatja per una braseta,
Pera ensendre el seu braser:
¿S'ha fet sempre? S'ha defer,
Y visca la candileta.
XXVI.
Altra que la veu primeta,
Siga com siga, han de fer,
Y el tó de veu ha de ser
A modo de campaneta.
Si alguna cabiscoleta
Solta la veu natural,
Li corritjen falta tal,
Dient que parle com totes,
Y la candileta en botes
Seguix son camí real.
XXVII.
Altra, qu'el hàbit llarguísim
Algunes solen portar,
Qu'els impeàix el anar
Incomodantles moltísim.
Pero es costum antiquísim
Que enjamay s'ha variat:
¿Totes així lo han portat?
Puix avant la candileta,
No eixiran d'eixa sendeta
Per mes que ho mane el Prelat.
XXVIII.
Altra, qu'en algun, convent,
lo jocolate já fet
Guárden en un porronet,
Y de allí s'el van prenent.
La quíquera no es consent,
Pero sí una escudelleta,
Qu'es precis siga negreta,
Perqué així s'ha acostumat:
¿Puix qui te dificultat
En dir que assó es candileta?
XXIX.
Altra, qu'es solen sangrar
Al eixir d'una obediencia,
Y tenen per imprudencia
No volero practicar;
Perquè al costum s'ha de estar
Que ha hagut sempre en lo convent,
En qu'es estil molt corrent
El ferse una sangrieta;
Y no es assó candileta
Manifesta y evident?
XXX.
Altra, que si en un convent
Al dimoni han dit tinyós,
Diro totes es forçós;
Pudent, si li han dit pudent.
Totes dehuen, finalment,
Dir lo que sempre s'ha dit,
Podrit, si li han dit podrit,
Y banyeta, si banyeta:
¿Y no es assó candileta
Que alcança al mal espirit?
XXXI.
Altra... pero ¿qué diré?
May acabaré d'escriure,
D'estes coses que fan riure
Y enjamay dirles podré.
Pero sí concluiré
Qu'en dir les monjes: ha estat,
Estil, ó s'ha acostumat;
Apenes voréu coseta,
Que no siga candileta
Sempre per algun costat.
XXXII.
Y així deixemles estar,
Y que vixquen les pobretes
En les sehues candiletes,
Que no poden variar:
Y en elles iluminar
Tal volta podrán un dia,
Als que plens de fantasía
Presumixen saber tant
Y al cap están ignorant
Del cel la sabiduría.