«La Mare de Déu — un roser plantava»,
l'immobil donzella — cantava encisada,
els ulls admirats — del propri miracle,
en llavis eslaus — la mèl catalana.
«D'aquell sant roser — naixia una branca.»
Cantava cançons — de la meva mare,
que quan jo era infant — ja me les cantava,
i ara que soc gran — les canta l'eslava.
«Nasqué Sant Ramon, — fill de Vilafranca.»
Si sap lo que diu, — no sap lo que alcança,
i canta indecisa — la suau cançó estranya,
ull-presa del flam — que encén en els altres.
«Confessor de reis, — de reis i de papes.»
La canta d'aprop — i sembla llunyana.
Llunyana la veig — i encara allunyar-se.
La veig que sen va — per l'estepa blanca,
cantant Sant Ramon, — fill de Vilafranca.
«La Mare de Déu — un roser plantava.»