RECORT
de la
CONQUISTA DE MALLORCA.
LA COLCADA.
Ja no trob' res que 'm recort
D' aquell temps les alegríes.
Tothom, tothom ja s' es mort,
Y com mes trascorren dies
Mes se mostra 'l cel funest,
Mes y mes mon cos s' inclina.
–Digáunosho prest, padrina,
Digáunosho prest.
–¡Quín dia aquell! alimares,
Tamborinos, xeremíes,
Balls per tot y galaníes
Y alhaques riques y rares;
Domás, retaules, festés,
Drap-rasos y branques d' om,
Murtra pe'l mitx dels carrés
Y la gent de 'n gom en gom.
¡Quín dia aquell de mes truy!
¡Y era avuy mateix, mesquina!
–¿Tal dia com vuy, padrina?
Tal dia com vuy?
–Lo pobre ab lo rich mesclat,
Los amos ab los missatges,
Confusos tots los llinatges
Passejaven la ciutat.
Y 'ls menestrals mes antichs
Ab los penons del ofici,
Duyen com á bons amichs
Sense rencor ni malici'
Per conservar mes les paus
Los esclaus á la marina.
—¿Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?
—Callau y teniu pacienci',
que tot, tot vos ho diré;
Y res mes vos contaré
Si no escoltau ab silenci.
Y sabréu com en memoria
Del dia de la Conquista,
Feyen funció de tal gloria
Que era una cosa may vista
Y admiració dels estranys,
Que 'n venien de la Xina.
—¿Que ja fa molts d' anys, padrina?
Que ja fa molts d' anys?
—Ja 'n fa molts. Y s' aplegaven
Devant Cort los cavallers;
Y á cavall molts de carrers
En processó transitaven.
A la moda antiga armats
De cap á peus brufats d' or,
Ab richs mantells adornats
De lama ó tissú del bo,
Per' aquí anaven passant
Cap á Santa Catarina.
—¿Per' aquí devant, padrina?
Per' aquí devant?
—¿Per' aquí mateix, y ab ells
Anaven vestits de gala
Los tamborers de la Sala,
Macers, mestres y virells.
No hi mancaven los Jurats
Ab ses gramalles y rissos,
Curials y sobreposats,
Lo regiment dels suissos,
Y 'l Duch vestit de virey
Ab senyors de l' oficina.
—¿Vestit com á rey, padrina?
Vestit com á rey?
—Tots los frares y mossons,
Capellans, inquisidors,
Tots los pífols y tambors,
Lo regiment de dragons,
Y després ab creu alsada
Los canonges de la Seu,
Lo Bisbe, mitra posada,
Que aquest dia anava á peu;
Y á la fi per mes honor
Una musica divina.
—¡Quína processó, padrina!
Quina processó!
—Y pe'l mitx de la Colcada
Llibrees molt ben vestides
Dels cavalls duyen les brides,
Que eren de plata daurada.
Les dames, ab cintes d' or
Y rebosillos, estaven
Esperant los cops ab por
Dels ous noscats que tiraven
Tots los seus enamorats,
Com á cortesía fina.
—¿Qué son ous noscats, padrina?
Qué son ous noscats?
—Capsetes de cera fina
Ben closes perque no 'n surta
De dedins l' aygua de murta
Ó de rosa alexandrina.
Quant les carroçes passaven
Ab les dames, los senyors
Tirántloshi les banyaven
D' aygues de bones olors.
Y 'ls ous noscats de picat
Estaven plens de farina.
—¿Que 'n vereu cap may, padrina,
D' enfarinolat?
—Encara rich d' un senyó' ;
Tanta en duya que plorava
Lo vespre que m' en anava
A devant ca'n Rosselló,
Per veure fermat pe'l cos,
Penjat com una miloca,
Un animalot molt gros
Que 's deya el drach de na Coca,
Ab un barram d' aquí á allá
Y una llengua serpentina.
—¡Quína por que 'm fa, padrina!
Quína por que 'm fa!
—Y la processó sortia
Á rodar per devés l 'horta,
Y quant tornava á la porta
Ab tres colps de creu l' obria.
Voltava ran ran murada,
Y ab una cara xereca
Devant la Porta-pintada
El Senyor Lluch de la Meca
Trametía al senyor Duch
Les claus dins una baçina.
—¿Quí era el Senyor Lluch, padrina?
Quí era el Senyor Lluch?
—Era el Senyor Lluch un vey
Dels mes facetos y vius,
Cap de guayta dels catius,
Com si diguessem son rey.
Mes titerero que un lloro,
Ab lo cap ben empolvat
Representava al rey moro
Quant entregá la ciutat
Á n' el gran Conqueridó'
De la perla mallorquina.
—¿Y 'l botifarró, padrina?
Y 'l botifarró?
—Lo sceptre axí anomenaven,
Que portava entre les mans,
Tots los joves ignorants
Que sols de riure 's cuydaven.
Ab ell feya postissures,
Bel-landines y falets
Á les nines ; y elles, pures,
Reyen com á babeluets
En veure 'l bastó brunyit
Que era un tronch rodó d' alzina.
—¡Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!
—Ja la ciutat entregada,
Pujava la processó
Per la costa del bastió
Fins esse' á la Reconada.
Llavó' entrava per devall
Lo mateix arch que hi ha allá,
Per hont se diu que á cavall
Lo rey en Jaume en passá,
Que era 'l portal principal
De la ciutat sarrahina.
—¿Lo mateix portal, padrina?
Lo mateix portal?
—Lo mateix, y á Sant Miquel
La Colcada s' aturava,
Que una missa allá 's cantava
Dant gracies al Deu del cel.
Mentres tant los majordoms,
Los mercaders, los notaris,
Los penons ab sos prohoms,
Sobreposats y clavaris,
Y deu cavalls cotoners
Seguian per ca'n Molina.
—¿Y llavors qué mes, padrina?
Y llavors qué mes?
—Corria tot lo seu curs
La solemne processó
Y acabant, en lo balcó
D' Almoyna feya un discurs
Un regidor dels mes sabis,
En lo qual feya memoria
Del valor dels nostres avis,
Benehint cent noms de gloria,
Bons llinatges... Ay! jo 'n sé
Que ara passen fam canina...
—¡Que ho sabeu de be, padrina!
que ho sabeu de be!
—Y el Senyor Lluc tot encés,
Ben vestit de cap á peus,
Mentres treyen los arreus
Del Rey ab lo cap d' arnés
Á cort, feya reverencies,
Capades y cortesíes;
Y tot eren voscel-lencies,
Vossesmercés, senyoríes ;
Y feya per cobrar nom
Bots y salts de pantomima.
—¿A devant tothom, padrina?
A devant tothom?
—¡Oh Senyor! quántes families
Mortes sense successió!
Ca'n Net el Comanador,
Los Sales, los Santacilies!
Ca'n Torrella de Borneta,
Ca'n Ferrandell, ca'n Pujades,
Ca'n Moranta, ca'n Dureta,
Bergues, Serraltes, Çanglades,
Sunyers, d' Oms y Desclapers,
Senyors tots de bandolina.
—¡Qué de cavallers, padrina!
Qué de cavallers!
—Ay! tot passa. Oh! quína prova
Que en lo mon res es etern!
Tot ho vol á lo modern
D' aquest segle la gent nova!
Cadufos dels vells passats
Son y festes de mal tò
Aquelles solemnitats
Que parlaven tan al cò'.
Poch á poch lo mon novell
Lo mon antich assessina.
—¡Quín temps era aquell, padrina!
Quín temps era aquell!
—Ara ab quatre rebumboris
Que no costen una malla
Honren, com si fos rondalla,
Lo mes gran de les histories.
Y lo que planch mes encara
No es lo perdre lo passat,
Es lo veure al jovent d' ara
Que no respecta la edat.
Ay! que may tornará ja
Lo temps de quant era nina.
—¡Sí que tornará, padrina!
Sí que tornará!
(De D. Pere d' Alcántara Penya.)