REY Y POBLE,
ó
EN PERE, LO DELS FRANCESOS.
_______
ROMANS HISTÓRICH.
Si no li arriban per Rosas
las naus que espera ab refresch,
á Fransa haurá de tornársen,
y si fa aixó, pobre d'èll!
Tal dupte es lo que desvetlla
al rey En Pere , que incert,
mentres sas tropas descansan,
busca consol y no 'l veu.
—Ay, que l'alba ja s' acosta !
ay, que ja's remou la gent !
Si lo meu poble 's desperta,
en sa furia, ¿quí 'l deté?—
No porta á la ma la espasa,
sí una arma que no es de rey,
que escona muntera empunya,
y com un soldat va á peu.
Tres senyals de corn marí
espera per fer sòn fet:
lo primer vol dir que Lauria
ha vensut l' estol francés ;
lo segon que l'almirant
ve prop del rey ab sa gent ;
lo tercer que ja 'l divisa…
quant lo Rey sentí 'l tercer,
desfet en goig de venjansa,
així parlá als soldats sèus :
— Si, sí, á Panissars ! Aném, Roger de Lauria ;
aném, que, ja sentintvos, tothom está despert ;
anem sens detenirnos, que l' cor bull en venjansas,
y quant lo cor impera, malhaja l' temps que 's pert.
Si dels tirans la rassa traguérem de Sicilia ,
¿ dintre de nostra terra 'ls podriam tol·lerar?…
Jamay! Prenéu la espasa, y aném á la frontera,
que guanyará en la terra , qui ja es senyor del mar.
Si en Dèu tenen origen los que corona portan ;
los límits de sos regnes sòn fets pel' dit de Dèu :
á Dèu roban la obra los que ab los pobles jugan ,
y volen ferse propi lo que no pót ser sèu.
Alséu alt las senyeras, que l' Pirineu aguarda :
dalt de sos pichs clavadas serán per sempre, sí :
de la victoria símbol será sempre pels' nostres ,
fantasma pels' francesos que vingan cap aquí.
Sortím de esta jornada que tant á Aragó importa ;
á la ambició francesa doném fort escarment :
tras de aquesta victoria , bon almirant, Calabria ,
buscant lo nostre amparo, vos cridará al moment.
Temps ha que li fa nosa á Fransa lo meu regne :
temps ha que li fa enveja la forsa de sas lleys ;
per só ab sas intrigas al Pare-Sant enganya,
per só escomunicáren als mès católichs reys ;
que ja mon pare y avi ho fóren en, sa vida ,
y en mans de gent francesa lo últim espirá !
No basta la indulgencia pera'ls que m' tiren pedras,
la creu de ma corona dels cops me salvará.
Bè sap lo que aixó atisa lo bè que tots mos avis
en sas conquestas féren poblant la terra infiel :
mès casas al Senyor per ells hi ha dedicadas ,
que estrellas brillan claras entre lo blau del cel.
No importa que , allá en Roma, esplique á sa manera
lo rey Felip de Fransa lo dret ab que éll se creu :
lo Déu de las victorias á mí no'm desampara ,
pero al que ment y enganya lo desempara Dèu. —
Solta lo gran rey la escena ,
y la espasa empunya prest ,
sens donar temps que la ma
agrahít bese Roger.
— Aném!-cridan un y altre;
l'exércit respon —Aném !—
y ab crits de goig y entussiasme ,
com un disparat torrent ,
gira l'exércit d'un cop ,
y á Paníssars va tot dret.
II.
Diu sòn pendó y sòn escut
que es de Fransa missatger,
mès ja es tart si la pau busca ,
que massa temps s'ha sofert.
Avans que 'l Rey li pregunte,
al Rey saluda cortés ,
y á sas mans deixa una carta ,
que l' Delfí, trist, li remet.
A cada mot que llegía
se tocaba l' front lo Rey.
Al acabar de la carta
ja no sap , confus , qué fer.
Sòn cunyat , lo rey de Fransa ,
morí aquell dia mateix ,
y 'l Delfí , á qui molt estima
lo monarca aragonés ,
demana sols pas segur ,
quant s' acosten al estret ,
pera'l cos mort de sòn pare ,
la oriflama, que va ab éll,
lo cardenal que l' seguia ,
y sos criats , si pót ser.
—Ja es tart!— lo rey Pere esclama.
No sé qué't diga… No ho sé!…—
— Es á dir , que l' rey mès noble
al nebot res concedeix ?
digué , girant lo cavall ,
com marxant , lo cavaller.—
—Nó! (replicá'l rey En Pere ,
després de mirar als seus ,
y empunyant de nou la escona ,
de que se habia despres)
Digas á mon trist nebot
que ploro sòn sentiment ;
que allí ahont vage ab sòn exèrcit,
jo aniré ab l' exèrcit meu;
y si allí lo poble es poble,
jo li prometo ser rey. —
III.
Totas dos corrents furiosas
s'aturan á un mateix temps,
y al oposarse á sa furia
lo fort bras que las deté ,
crits y esclamacions se exhalan,
que aixordan al mòn enter.
— ¡Guerra y mort!— diu la montanya;
lo pla respon :— Sort cruel!—
quedant ja poca distancia
entre aquellas dos corrents ,
que cap al coll barrejadas
van á llansarse moll prest.
Paraula tè 'l Rey donada
de que 's portará com es ,
y mentres salvat no vege
lo cos mort del cosí sèu ,
que , ab sòn fill y 'l cardenal ,
s'avansan lluny de sa gent ,
no sotlará , nó , la escona
ab que á sòn poble deté ,
pus diu que pera venjarse
en tal dia sobra temps.
Mès als crits que 'l Rey escampa,
respon l'éxêrcti dient:
Malhaja 'l bras que 's para , quant l' enemich s'acosta ,
y 'l ferro que se empunya , quant prompte no fereix !
Vergonya , patria antiga ! Vergonya , rey En Pere ,
pus no aprofitau l'hora d'un triunfo sens igual !
Si guanya la frontera l' exêrcit que s' escapa ,
demá orgullós retorna y 'ns causa doble mal.
Un geni foll vos guia , sens dupte , rey En Pere,
pus feu tot lo contrari de lo que sempre heu fet.
No'ns miréu, no, la cara: miráu als que allí fugen,
burlantse del contrari que repta y no va al ret.
¿ No 'ls coneixeu tal volta ! Lo brill de sas corassas
pót ser vos enlluerna? Ay, ay!... Cruel error!
Deixáunos lo pas libre; deixáu que 'l poble 's venje ,
ja que tan poch li importa venjarse á sòn senyor.
Arrera qui 'ns detinga ! Avant , soldats indómits ,
que' us fuig la millor presa que may hauréu tingut!
¿Qué importa que'l contrari al doble de gent sia,
si may ni una bandera guanyar nos ha pogut ?
Si ni ha qui tinga dubte que esforse sa memoria
y prest veurá, én tal guerra, del catalans la sort:
encara 'ls temples fuman que ells, sense fe, cremáren;
encara la sanch corre del fills que nos han mort;
encara los plors duran de totas las donzellas
que , castas, resistiren á sos desigs en va!...
Ab totas quantas llenguas per l' univers se parlan
es malehit son tracte , que es , mès que fals, tirá.
Si ahí en la mar sos cossos menjar han dat als peixos ,
avuy als corbs servescan de opípare festí.
Saltém d' aquestas penyas! xafémles ab las massas !
Corréu , que se' ns escapan !... No passen , nó , de aquí !!!
IV.
sobre d' éll se llansa en pes.
Per demés es dir que féren
al toparse 'ls contendents,
que los dos núvols de pòls
en un se convertí prest.
Tan apinyats peleaban,
y á munts al mitg del estret,
que ni pels ferits que queyan
quedaba lloch entre 'ls peus.
Pugnaban los que vivian
sobre 'ls morts que habian fet,
semblant que cresqués la terra
dels cadávers ab l' excés.
Corria la sanch á dolls
per una y altra pendent,
y 'ls cossos morts rodolaban
fins de la vall al extrem.
Per tot cruixian los ferros,
y, com en chor, fins al cel
pujaban los ays y crits
que despedia la gent.
Espantats fugir se veyan
los cavalls sens cavaller,
y en terra 'ls pendons y armas
giraban per tot arreu.
Lo crit confus que s' alsaba
prompte s' convertí en crit cert:
—Aragó! — per tot se oía,
—Victoria! — en catalá accent,
sentintse tan sols los ¡ays!
dels moribunds en francés.
___