NUMERO 5.
ANYORANSA.
La senyora ja no plora
son cavaller ja es vingut,
era á terras molt enfora,
el bon temps ja ha aparescut,
ja ha arribat la dichosa hora;
— Esposa mia, l' hi há dit,
qui eus há prés los cabeys d' or?
— L'anyorança, mon marit,
l' anyorança de mon cor.
En el castell ey há fochs
y els draps-rasos han penjat;
ey há alimaras y jochs
perque el conte es arribat.
La contessa ja du flochs,
y d' or y plata el vestit:
y diu: — Galas no portava
cuant no' y érau mon marit,
perque molt eus anyorava.
— Qui eus há robat el colór?
— Qui eus há ennigulat la vista?
Objecte de mon amor,
molt més gallarda eus hé vista.
Y are veitx emb gran dolor
que vostra cara há engrogit.
¿Com haveu fet tal mudança?
—De tot cuant deis, mon marit,
la culpa en té s'anyorança.
—Vida mia, aquí em teniu
vos sereu lo meu miray,
alegre, alegre viviu,
jo no vos deixaré may.
¿Perque encare ens afligiu,
donant pena á lo meu pit,
robantli tota alegría?
— L' anyorança, mon marit,
M' há causada malaltia.
____
En el castell ey há dol
perque la senyora es morta,
y emb tan amarc desconsol
el conte no s' aconorta;
d' ella apartarse no vol
recordantse que l' y há dit:
— Adéu, adéu, esperança;
jo vos ne fás, mon marit,
un llegat de ma anyorança.
____
Una fantasma se veu
des que morí la senyora
del fossá baix de la creu.
Es son espós que l' anyora,
no es fantasma, no eu cregueu:
de grans mals se sent ferit
y diu:— alsaume la llosa
que jo no vull altre llit
que el que té la meua esposa.
(De D.ª Victoria Peña.)