JOAN SARDA
1851-1898
ATENEU BARCELONÈS
Joan Sardà
ESTUDI NECROLÒGIC
per
Joan Maragall
llegit en la vetllada
del dia 15 de desembre de 1899
BARCELONA
tip. «l'avenç»: ronda de l'universitat, 20
1900
APENDIX
ARDUA SENTENZA
I bé! Ho has conseguit! La Via Appia
de nostra historia, un monument de menos
ostenta ja als viandants. Pots envanir-ten!
L'estatua fou; ara és per terra a troços.
Ja hi juguen los xicots. Aquell respecte
supersticiós am que l'imatge, altiva
abans, del vell prohom se contemplaven,
ja l'han perdut. Al adonar-s que queia,
van quedâ estemordits; los uns als altres
se van mirar; ningú s movia. A l'ultim,
un d'atrevit s'hi va acostant, hi arriba,
palpa la pedra, la terrible espasa
que sa cintura resguardà; li arrenca...
Es ferro vell i rovellat i amb osques!
I com hi riu! I els crida, i tots acuden
saltant, brincant, i el més covart, la testa,
com a més vil, cenyeix amb una corda,
pega estrebada i allà va, i darrera
tot l'aixam de xicots: la pedra bóta
retopant per los sots i escarbotant-se.
Aquella testa on lo cisell del geni,
de la bellesa varonil i heroica
la marca hi va esculpir, ara és informe
caricatura que la mofa inspira,
sense nas, sense orelles, sense llavis.
¿Què ls hi fa als corbs que lo sangnant cadavre
que a cops de bec enllepolits destrocen
siga del hèroe o del covart? Les àguiles
igual lo vol cap dalt del cel remunten
i al sol esguarden fit a fit, que s tiren
sobre aucell indefens i el despedacen.
Tot és l'impuls que llurs instints flagella.
L'instint carnivor? Cap avall: enlaire
si és l'instint de la llum.
Pots envanir-ten!
Sirvent de la Vritat, a ta senyora
faras contenta avui. De sobretaula
contar-li pots l'historia escandalosa.
Has descobert que l martir prometia
renegar de sa fe si l perdonaven;
que la verge era mare; que l'esposa
feia troços l'honor i que dels troços
lo marit ne feia or, gloria, privança;
que no era l'amor patri l qui empenyia
en avant al soldat, sinó la fulla
del sabre del tinent; que l valor civic
del ciutadà, ferm en sos drets, sols era
recurs pera encarir la mercancia
de son vot i son nom; que entre ls apostols
Judes no fou lo sol, tots foren Judes.
Ho porta un document, saps lo registre,
lo fol, l'arxiu que tal troballa estotja,
i, en comptes d'esqueixar-lo o de fel cendres
i esventar-les am fastic, n'has tret copia,
i aquí la dus i al xarroteig l'entregues
de l'impudent publicitat.
Oh historia!
Per què tens d'essê aixís? Per què a los pobles
del calendari de llurs sants trencar-los-hi
un full i un altre full? ¿Per què cobrir-los-hi
am la tenebre boira de la critica
l'espectacle sublim del sublim jove
que l còs exanim a les neus eternes
dels Alpes dóna, i am los ulls mig closos,
fits però cap al cel, i am la bandera
sense rendir, encara crida: Excelsior?
Pren-li a lo poble tradicions, llegendes;
pren-li l sagrat tresor de sa poesia;
ensenya-li que ls heroes, sants i savis
foren homes i prou; que sols disfreces
son d'etern carnaval les grans paraules;
i després, quan la tasca hauras finida,
virtuós vulga-l, gran i heroic i noble,
i am renecs a la boca, contorçuda
per sardonic somrís, te farà veure
i ratlla a ratlla t llegirà aquets llibres
on li has provat que al món no hi ha més que homes,
on li has provat que tots los simulacres
que adorà fervorós i eren exemples
d'alta virtut pera ell, mirats per dintre
són fusta vella que les rates corquen
i que s té dreta perquè ls munts d'ofrenes
que ls devots hi prodiguen l'apuntalen.
Veritat, Veritat, madrastra dura
que has usurpat lo talam sacratissim
on nostra mare, la Bellesa, am dolces
cançons breçava nostre sòn i ens feia
entreveure lo cel am ses caricies.»
Tal deia en mi l poeta, aqueixa força
misteriosa que en lo fons palpita
del ser de l'home, i que s remou sobtada,
fereix del sentiment les fibres totes
y exhalen, totes al unisson, l'himne
sagrat. Oh noble, oh encisadora musica!
Més d'aquell himne les meliflues notes
s'anaren esllanguint, com les tonades
del rossinyol boscà quan la serena
volta ennegreix la tempestat que, fera,
allà als confins de l'horitzó dibuixa
sos fulgurants llampecs, i l'implacable
raó sos drets va reclamar.
«Oh home,—
va dir, mirant-me amb ulls severs,—oblides
que aquestos noms sonors, aquestes magiques
llegendes del passat am que recreen
ton esperit i el sentiment t'exciten.
aquestos noms son mirallets que planten
los més astuts perquè a llur brill la alosa
enlluernada s posi a tret; son vagues
clarors de foc follet que l seny pertorben,
i entre ls viaranys del bosc inextricables
fan perdre al pobre viatger; oblides
que la vida és lo practic, y en la terra
té ls fonaments lo practic, no en los nuvols.
Gira los ulls al teu voltant: què observes?
On són los homes de Plutarc? Coneixes
gaires Catons? Es Maquiavel qui triomfa.
Qui triomfa i qui ha triomfat. Progressa l'home?
Mira lo que es, i pensaras lo que era.
Es avui com ahî? Doncs no te l miris
en eixos frescos que en sos murs la historia
pinta am colors de l'ideal, grandioses
pintures que delecten, més no ensenyen;
que delecten i adormen mentres vetlla
i avança l'enemic... Borrals i girat.
L'home és home i no és noi. No més s'hi adormen
los infants am cançons. En les rondalles
deixa que hi creguin ells: tu ja ets un home.
Somnis i cants són sempre cants i somnis;
l'aire ls esventa, la clarô ls dissipa.
Quan no coneguis lo camí, no busquis
qui t distregui ensenyan-te los paisatges,
sinó un guia que t mostri las dreçeres.
L'humanitat es viatger que puja
per camí estret: a un cantó i altre, fondos
avencs que donen vertic. Com salvar-sen?
Què creus mellor? Allà on caigué l'antiga
generació plantar-hi una creu negra
que li avisi l perill, o be cubrir-ho
de rams de flors que més plasent ho facin
perquè al anarlos a cullir s'estimbi?
Veritat i Bellesa són germanes
desterrades al mon; de la Discordia
llur germandat fou víctima; no esperis
que hagi de sê n la terra que s concilie
lo que està separat; ni s'hi partesquen
lo pa mateix en la mateixa taula.
Si està cobert lo cel de negres nuvols,
com vols que l riu reflecti dins ses aigües
les serenes blavors de primavera?
Si l còs deforme hi submergeix un satir,
com vols que s'hi retratin d'una nimfa,
en tot llur esplendor, les belles formes?»
Tal amb accent segur la raó m deia;
y jo m quedí abatut, com fa l qui mira
marxar alegres sos companys en busca
d'aires més sans on restaurar les forces
que postren les calors, mentre ell s'assenta
davant la taula del treball i agafa
la ploma i pensa en va, que l cap li vola
allà d'allà, per ont els boscos gronxen
llurs verts plomalls al besoteix del aire,
lo riu devalla murmurant alegre,
lo món tramet al cel sos cims boirosos,
i pels viaranys los bons amics s'en pugen
d'antic castell a visitar les ruines,
tot parlant d'art, d'histories i de versos.
Joan Sardá
1880