HORACIO
EPÍSTOLA
Á LOS
PISONES
TEXTO LATINO VERSIÓN DIRECTA DE M. VERDAGUER CALLÍS
TRADUCCIÓN EN VERSO CATALÁN
por
ANTONIO M. FÁBREGAS
.mw-parser-output .dropinitial{float:left;display:block;line-height:1;text-indent:0;margin:0 .1em 0 0;font-size:3em}Si volgués un pintor humana testa
uní' al coll d'un corcer, y juntant membres
de varis animals, anés vestintlos
de plomas ben llampants y variades,
fent acabar en peix de horrible cua
lo que fou comensat hermosa dona;
digueume, amichs, si al contemplar eix quadro
fora possible contenir lo riure?
Igual, Pisons, serà 'l llibre que ofrexi
imatges repugnants de veures juntes
com si fossen dictades pel desvari
de malalt febrosench, de tal manera
que unitat ni concert en lloch s'hi trobi.
Poetes y pintors han tingut sempre
llibertat d'idear sense cap treva;
de grat la concedexo y la reclamo;
mes no tant que l'anyell rebi besada
de tigressa real, ni may se vejen
llops y ovelles juntats, donchs no fan lliga,
ni ab l'astuta serpent l'aucella tendre.
A magnífich comens moltes vegades
hi seguexen cusits retalls de porpra:
ja 'l bosch y l'ara de Diana 'ns mostran,
ja 'l riuet que afanyós pel camp serpeja,
o l'onada del Rhin, l'arch de bonansa;
mes era aquest son lloch? tal volta pintas
la llarga soca d'un xipré' ab mà mestra,
y de res te serveix, donchs no recordes
que qui 't paga tant sols vol que 'l retratis
nàufrech perdut nadant sens esperansa.
Per què si has comensat pulida copa
donant voltes la roda surt un gerro?
Unitat, senzillesa, may descuydes,
qu'es regla aquesta que no té dispensa.
III.Oh Pare, y joves de tal pare dignes!
l'apariencia del acert enganya
y en est engany hi cayem molts poetes:
l'estil es fosch quan en ser breus s'estilen,
feble y sens vida si 'ls detalls apuren;
quan buscan lo sublim en inflats cauen,
quan tenen por d'alsarse s'arrossegan;
si en rica varietat lluhir s'afanyen,
per més que sia ben senzill l'assumpto,
poblats tindràs ab grans dufins los boscos,
y l'onada del mar ab les panteres,
que fugint d'un perill, si l'art no 'ls guía,
prest los veuràs que van cayent a l'altre.
IV.Aquell mal esculptor d'aquí a la vora
del lloch ahont Emili esgrima ensenya
los cabells y les ungles acertades
de la estatua seràn que fa de bronzo;
mes ses obres per res ningú li estima,
donchs lo tot a formar jamay acerta;
hermosos ulls, cabells envidejables,
y un nas ben estrafet que a tots fes riure
voldría més tenir, que no mes obres
a les seves en res se m'assemblessen.
V.Escriptors, en les obres tingueu compte
que sían al alcans de vostres forses;
probeu, primer que tot, de les espatlles
lo pes que pugan dur, que 'l que l'assumpto
ab lo que pot sa facultat germana,
jamay fecunditat té de mancarli,
ni claretat, ni 'l bon acert, ni l'ordre.
VI.Dona a l'ordre l'encant y fa son mèrit,
l'atinada prudencia que aconsella
ja di' una cosa, o bé dexar de dirla,
guardantla per més tart y lloch més apte,
guiant axí al poeta en tota l'obra
fins a cumplir la prometensa feta.
VII.Gran cuydado també les veus reclaman
perque sían al lloch que 'ls hi pertoca;
mèrit tindrà si pot trobà 'l poeta
fer tornar nova la paraula usada
posantla ab bon enginy y ab elegancia.
Si noves coses al contar, l'obligan
vàldres de veus dels vells jamay sentides,
pot usar del permís si ho fa ab mesura;
que ab lleugera mudada de font grega
les reculli, veurà com s'acrediten
demà mateix, los mots que avuy inventa.
Lo que a Plauto y Cecili otorgà Roma,
com a Vari y Virgili pot negarse?
Y ja que Enni y Cató là parla patria
usant de noves veus han enriquida,
per què a mí, si n'invento algunes poques,
que les escriga 'm vol privar l'enveja?
Sempre serà permès crear paraules
ab tal que no desdigan de la llengua.
Passa 'l temps, y com l'arbre pert les fulles
per dar lloch a lluhir brotada nova,
les veus moren també, en tant que d'altres
mantenen bell esclat de primavera.
Si l'home més potent y ses grans obres
subjecte està a la mort, ja que a la terra
nous ports obrint, al mar li donga entrada
pera salvar les naus de les tempestes;
ja que l'estèril llach que 'l rem llaurava
sentí 'l pes de la rella per mantindre
la vehina ciutat; o al riu que un dia
negava sos sembrats nou camí fassa;
tot morirà; y foren les paraules,
les soles d'aqueix món que sa bellesa
tindríen per etern? Cauràn sens dubte
les que ara més volem, y de les mortes
algunes reviuràn si l'us ho mana
qu'es mestre del parlar, y jutge, y regla.
VIII.Homer nos mostra 'l metro per escriure
los fets dels reys y les funestes guerres;
en versos desiguals sentida quexa
s'expressava primer, y prest l'imita
lo goig d'amor que sos desitjos logra;
qui fou que comensà humil elegía
los erudits ho han cercat debades;
del vers yàmbich armà 'l despit a Arquíloch,
y 'l teatro l'admet com a més fàcil,
més propi pel diàlech y més apte.
Als deus, als hèroes, vencedor atleta,
al corcer qu'en carrera 'l premi guanya,
de Venus y de Baco 'ls plers, la Musa
encomanà a la lira celebrarlos.
IX.Seré poeta si 'l color y forma
que cada obra 's mereix no sé donarli?
Y per una vergonya mal entesa
voldré més no saber qu'estudiarho?
Vers heròich no fa pría ab la comedia,
ni de Thyest lo sopar en versos fàcils
pot ésser may narrat; que cada cosa
en lo lloch pertocant tinga seguda.
Emperò, de vegades alsa'l còmich
lo crit, y ab gran enuig Chrémes declama,
o be 'l tràgich commou ab veu planyenta,
que no escauen paraules molt sonantes
al qui ab lo jou d'un trist desterro 's troba,
y miserables Tèlepho y Peleo
per commoure als presents l'estil aplanan.
No 'ls hi basta als poemes la bellesa,
menester es també que 'ns interessin,
que commogan los cors, y 'ns los dominin;
axís com l'home riu ab los que riuen,
plora també quan veu que l'altra plora;
si vols que 'ls ulls m'aneguen penes teves,
ensènyem en tos ulls com sabs plorarles.
Llavores sí, que, Tèlepho y Peleo,
sentiré en lo meu pit la vostra pena;
mes si ta veu ab ton present no lligan,
faràs dormir tant sols, o faràs riure.
A rostre ayrat pertoca l'amenassa,
planyenta veu al trist, los mots xistosos
al qu'està plè de goig, y les sensates
paraules senten be ab aspecte grave.
Naturalesa 'ns dona cor sensible
per sentir tota especie de mudansa,
lo goig ara inspirat, ara la rabia,
ara ab la pena 'ns té postrats y tristos,
y prest lo cor quan la passió l'atía
com intèrprete fiel la passa al llabi.
Noble o plebeu, ab rialles pagan sempre
al que d'acort ab son estat no parla.
X.May podràn assemblarse en lo llenguatge
un déu ab un mortal, ab vells calmosos
jove fogós, ab la matrona ilustre
l' esclava diligent, qui comercía
ab qui a tot hora lo seu camp conreua,
ni 'l fill de Còlquida ab l'astut assiri,
ni 'l d'Argos arrogant ab lo de Tebas.
Ab sa fama concorda 'ls personatges,
o be no 'ls contradiga lo que inventes.
Actiu, fogós, irat, inexorable,
sens més lley que la forsa de les armes
Aquiles pintaràs, si es Medea
implacable y cruel, Ino plorosa,
traydor a Ixion vil, errant a Ιο,
y a Orestes que les Furies perseguexen.
Si ensajant en la escena nous assumptos
a fingir t'atrevexes personatges,
corn los has comensat seguexin sempre.
Difícil presentar es com a propis
los temes ja tractats, ab tot no dubtis
que més val que a les taules nos ensenyis
de la Ilíada un quadro, que les noves
invencions que tal volta pugas darnos
de coses que ningú ha tocat encara.
XI.Per més que sía del domini públich,
ben teu faràs l'assumpto, si es que fuges
tancarte sols en narració mesquina,
ni traduhir paraula per paraula;
ni l'afany d'imità 't fiqui en estreta
vía d'ahont no pugas sens vergonya
sortirne, o sens faltar ab lo poema.
No fassas may com lo poeta cíclich
que un dia comensà: «Les aventures
vaig a cantar de Príam y la guerra
famosa en tot lo món.» ¿Oh ventulari,
què podràs dir de tal bocada digne?
Les montanyes de part, neix una rata.
Oh quan més acertat comensa l'altre
que no disposa res sense cordura:
«Canta, oh musa, aquell hèroe que de Troya
ja presa la ciutat, per tants paissos
anà estudiantne les costums diverses.»
No preten de la llum treuren fumera,
sinó del fum una claror brillanta,
y 'ns darà maravelles que 'ns sorprengan:
Antiphates, Ciclop, Scila y Caribdis.
Per contar de Diomedes los viatges
no comensa ab la mort de Meleagre,
ni tampoch los dos ous de Leda esmenta
quan vol narrar la destrucció de Troya.
Sempre al final ab pas segur camina,
al mitx dels fets transporta l'auditori
dantlos per coneguts, de banda dexa
lo que no pot lluhir, y ab tanta gracia
sab inventar y ab tant acert ajunta
vritat y fingiment, qu'en tot lo poema
acort harmoniós presenta sempre.
XII.Escolta lo que jo, y ab mi lo públich
volem de tu, escriptor; si vols que l'obra
ab picament de mans sía rebuda,
y mut l'espectador la escolte tota
fins que s'alse 'l teló y lo cantor diga:
«aplaudiu», les costums propies ten compte
que son de cada edat, y fes que ab ella
les aficions més naturals convingan.
Content lo nen que a parlar clar comensa,
si sent segur son peu, prest los jochs busca
d'altres infants, tantost ab ells s'enfada
com sens més fonament en amich torna,
y a cada pas ses aficions cambía.
L'altre més gran, ja lliure de tutela,
cans y corcers desitjarà a tot'hora,
y al camp de Mart lluhir les seves gales;
tendre com cera a l'impressió del vici,
no admet consells, ni 'l que convé preveure;
pròdich, altiu, presumptuós, voluble,
prest s'ha oblidat de lo que més amava.
Passant los anys son diferents los gustos;
l'home ja fet aspira a les riqueses,
cerca 'ls amichs, y persegueix la gloria;
y 's guarda molt de fer lo que algun día
puga darli 'l treball de tornà' enrera.
Mes quan ja es vell, tot es desconfiansa;
desitja l'or y 'l tanca ab avaricia;
es fret, impertinent, inert y 's quexa
de tot y de tothom: en esperansa
veu sempre 'l temps pel que son cor suspira;
a tot hora remembra sa infantesa;
renya al jovent, y del present mal parla.
Molts bens porten los anys en sa crescuda,
de molts nos priva 'l temps en sa mimvada;
perquè no fasses com lo vell al jove,
ni al jove com l'infant, les circunstancies
propies de cada edat tindràs en compte.
XIII.A la escena una acció pot presentarse,
o bé tant sols com succehit s'explica;
si a l'ànima impressiona lo qu'escolta,
molt més lo que ab ulls veu, que testimoni
donen del cas que ja per ells aprenen;
per ço es que 'ls fets que a la claror repugnen
no 'ls pots may ensenyar; un actor digne
que 'ls exposi faràs ab eloqüència.
No veja may lo poble que Medea
mata sos fills, ni que 'l malvat Atreo
entranyes dels infants cuyni a sa vista,
ni 's torne Progne aucell, ni serpent Cadmo;
que tot lo que 'n presentis d'aquest modo,
com tant repugna al cor, no ho podré creure.
XIV.Tan sols cinch actes donaràs al drama
si vols que 'l públich repetí 'l demani,
XV.ni faràs, com los fets no ho exigescan,
XVI.que baxi un deu del cel, ni parlin quatre
si tres son prou per dur l'acció a bon terme.
XVII.Del actor principal a la defensa
lo chor ha de acudir sempre a tot'hora,
y pel camí de la virtut sostíndrel.
May mantindrà son cant dels entreactes
altre interès que 'l que l'acció reclami
si vol dexar sa tasca ben complerta.
Als bons afavoresca, y aconsellils
com bon amich; al enutjat aplaqui;
estime al que a faltar tinga temensa;
la templansa en la taula alabi sempre,
la justicia, les lleys, la pau ditxosa;
fidel sía al secret, la veu axequi
als deus per demanar que la fortuna
retorne als bons, y dels soberchs s'aparti.
Jamay com la de avuy la flauta antiga
rival fou del clarí, ni may va veures
guarnida de metall; senzilla, curta,
de pochs forats, al chor acompanyava,
y era prou per aquell anfiteatre
tant poch concorregut, que tot lo públich
podía ésser contat, y que sols l'honra,
probitat, senzillesa, era sa gala.
Mes quan Roma engrandí son territori
per ses victories, quan los murs que un día
cerclaven la ciutat foren més amples,
quan als plers se llensaren de le festes
bebent del vi per aplacar al Geni,
al cant y al vers donaren més llicencia.
¿Quin criteri esperar del pobre rústich
que, finit son treball, se confonía
ab l'home de ciutat en l'ampla grada?
ni del grosser que al ben criat s'aplega?
Axί 'l flautista al art primer juntava
lo moviment y 'l luxo, y per la escena
rossegava 'l mantell ab que vestía;
axis també la lira ab noves cordes
lluhía noves veus; y axí axecantse
la dolsa elocució ab volada ferma
com may havía fet tant atrevida,
ja fos tant sols pel que convé previndre,
ja per les coses a venir preveure,
l'estil y 'l tò, tan plè fou de misteris,
que semblavan respostes del oracle.
XVIII.Aquell que 'l premi disputà en vers tràgich
d'un boch a sos rivals, prest a la escena
despullats presentà als silvestres Sàtyrs
cuydant moure rialles, mes sens perdre
la gravetat que la tragedia mana;
donchs era forsa ab novetats mantindre
lo gust del públich que del sacrifici
tornava emborratxat, sens que servissen
ni sols les lleys de fre per contenirlo.
Mes convindrà posarlos de tal modo,
y 'l cambi ab tal art fer de sèrio a broma,
que may deurà parlar un vil llenguatge
aquell déu que havem vist, o be aquell hèroe
cobert fa poch tot ell ab l'or y porpra;
ni tampoch per fugir d'un dir poch digne
se 'l veja inflat alsarse sobre 'ls núvols.
La tragedia es molt sèria, y li repugna
baxar al vers jocós, per ço entre 'ls Sàtyrs
deu mantindres tan digne com matrona
que obligan a ballar en jorns de festa.
XIX.Si jo tingués d'escriurels, no voldria
tancarme sols, Pissons, als vulgars termes,
ni les grosseres veus dels Sàtyrs propies;
ni tant m'allunyaría d'estil tràgich
que no fes diferencia en lo llenguatge
de Davo, o Pythias, que ab manyaguería
un talent a Simon va fer saltarli,
ο 'l vell Silen, mestre y company de Baco.
XX.D'argument sossegat sàtyra faula
voldría treure ab art, que tothom ferho
crèures pogués, y ab tot al ensajarho
suhessen molt al treballar sens èxit;
tant l'ordre y bon enllàs ressaltar poden
lo més trivial y conegut assumpto.
XXI.M'apart qu'exits del bosch, jamay los Faunos
expressarse podràn en versos tendres
com faria 'l jovent de nostres plasses
en lo foro educats, mes tampoch sigan
indecents ni grossers en ses paraules,
que ofendre pugan caballers, patricis,
y gent acomodada, encar que 'l poble
que anous compra y ciurons los aplaudeixi,
donchs may ab gust s'escoltarà al poeta,
ni rebria per premi la corona.
XXII.Sílaba breu, seguida d'altra llarga
forma 'l vers yàmbich, y es un peu tan ràpit
que va lo nom de trímetro merèxer
per més qu'en ell sis temps iguals s'hi sentin.
Primer tot sol mostrà sa gallardía;
després, més tart, perque hi trobés l'orella
més gravetat, y més suau cadencia,
volgué juntarse ab lo pesat espòndich,
mes sens arribar may per ço a cedirli
segon y quatre lloch que 's reservava.
Ah ¡què pochs yàmbichs trobaràs si 'ls contes
en los versos famosos d'Enni y Acci!
XXIII.Aquell que sos treballs porta a la escena
d'espòndichs carregats, en vergonyosa
culpa ha caygut, donchs mostra descuydada
y a corre cuyta escrita la seva obra,
o be del art les regles desconòxer.
No tothom ab acert pot ésser jutge
per fallar sobre'l vers y sa cadencia,
y sobre eix punt ab los romans poetes
havem sigut molt indulgents de sobres,
Més serà axò motiu perquè'm separi
de les regles, y escriga lo que'm sembli?
No sería millor que convencentme
de que tothom ha de notar mes faltes,
no'm moga may de la segura vía
esperant confiat me les perdonen?
Al menys axís, si no guanyar aplausos,
haig de lograr que'm tingan indulgencia.
Si vosaltres, Pissons, voleu escriure,
mireus en miralls grechs de nit y día;
es vritat que aplaudíen nostres pares
los versos y sal còmica de Plauto,
mes per saber qu'en les lloanses eren
massa indulgents, per no dir massa tontos,
ab sols que sapiguem distingir basta
un mot grosser, d'una enginyosa gracia,
y ab l'orella o be'ls dits contar los versos.
Inventada per Thespis la tragedia
diuen va ser, y que portà en carretes
pels pobles als farsants que la cantessen,
ab solatge de vi brutes les cares.
La careta més tart inventà Esquilo
y la roba talar, sobre unes fustes
axecà lo teatre, prest ensenya
de parlar als actors estil més digne
y calsarse'l coturn. Ab gran aplauso
seguí ben prompte la comedia antiga,
sa llivertat degenerà en llicencia
y per la lley va ser posada a rotllo;
y'l chor, que'l dret d'injuriar va perdre,
restà sens veu callant ab ignominia.
Cap gènero quedà que no ensajassen
nostres poetes, merexent lloansa
l'haver sortit de les petjades gregues
per posarse a tractar romans assumptos
en comedies de toga o de pretexta.
No menys que pel favor y per les armes
glorïós fora'l Laci per les lletres
si haguessen treballat ab més cuydado
ses obres, corretgintles y llimantles.
Vosaltres, descendents del gran Pompili,
condempneu tot poema que dèu voltes
no s'haja corretgit, fins a dexarlo
a la darrera perfecció possible.
Com Demòcrit opina qu'es lo geni
més poderós que l'art mesquí, separa
del Helicon a tots aquells poetes
que tenen sencè'l cap: per ço no cuyden
de tallarse les ungles y la barba;
molts d'ells cerquen los llochs més solitaris,
fugen dels banys, creyent trobar sens dubte
l'estimació del públich, y merèxer
nom de poeta, ab sols de que Licino
no toque may sos caps, que tot l'elèbor
de tres Anticiras juntat, no fora
prou per curar. Y jo que de la bilis,
pobre de mi, quan vé la primavera
cad'any me purgo! ¿Qui brillants poemes,
si axò no fos, millors que jo escriuría?
Emperò, may la fama de poeta
tinch de comprar a preu que tant me costi.
De pedra d'esmolar faré l'ofici,
que si no talla, fa tallant al ferro.
No escriuré res, y ensenyaré d'escriure:
al poeta diré d'hont los recursos
pot treure, sos devers, què pot servirli
per ferlo com se dèu, y be educarlo;
lo que'l bon gust permet, y lo que priva,
hont porta'l bon acert, y hont l'ignorancia.
XXIV.Bon judici es la font y'l gran principi
d'hont naix de tot escrit lo mèrit sempre.
De Sòcrates los llibres estudía
que molts conexements han de donarte,
y quan ja tingas ben après l'assumpto
de ta ploma veuràs nàxer paraules.
Aquell que ha comprès be lo que a la patria
se dèu y als bons amichs, l'amor als pares,
al hoste y als germans, los devers propis
de un jutge o senador, o be en la guerra
de un general, darà a cada persona
lo caràcter més just que li convinga.
Que de vida y costums prenga modelo
y'ls pintarà ab la veritat deguda.
De vegades un drama en que s'expressin
caràcters naturals, costums ben justes,
encara que no tinga l'artifici,
ni gravetat, ni gracia, més al poble
pot tindre entretingut, y més li agrada,
que'l vers harmoniós sense sustancia,
XXV.Als grechs, que sols la gloria ambicionaven,
la Musa'ls donà'l geni y l'harmonía;
més los romans, ja de petits aprenen
per fer cent parts del as complicats càlculs.
Y que ho diga sinó lo fill d'Albino:
—Si de cinch unses ne rebaxes una,
digues, quant queda? cuita.—Un ters.—Magnifich.
Sabràs guardar. Si un'altra n'afegexes
a les cinch, quant tindràs?—La mitja lliura.—
Y quan tots los esprits eix corch domini,
y l'ansia del diner los cors embargui,
podrèm esperansar que's fassen versos
dignes d'ésser ungits d'oli de cedre,
ni del xiprer guardats entre les taules?
XXVI.Instruir o agradar vol lo poeta,
o be de cop les dues coses juntes.
Molt breu en los preceptes sempre síes
perque l'ànima puga percibirlos
ab més facilitat, y la memoria
ab gran fidelitat puga servarlos,
que tot lo que de més hi afegexis
com de res no serveix, del pit se vessa.
XXVII.Lo que's fingeix dèu ésser verossímil;
que no pretenga may l'autor dramàtich
s'haja de creure tot lo que li sembli,
ni trega viu del ventre d'una Llamia
lo nen que s'ha menjat. Los vells no reben
les obres sense fondo ab bona cara,
ni lo jovent lleuger poemes sèrios:
per conseguir lo general aplauso
lo útil juntarás ab lo agradable,
instruint y alegrant ensemps al públich.
Exos los llibres son que la ganancia
donan a Sòsis; exos los que passan
a l'altre part del mar; y sols aquexos
guanyen nom al autor y fama eterna.
Hi haurà, no obstant, a mon judici faltes,
que a tot'hora merexen indulgencia,
donchs no sempre la corda harmoniosa
dona'l sò desitjat de qui la polsa,
y molts cops al buscar la nota grave
la dóna prima; ni tampoch la fletxa
del arch despresa, donarà al blanch sempre.
Quan un poema grans belleses mostra
no m'haig d'ofendre may per unes poques
que tinga per descuyt, o que no puga
haverles evitat nostra flaquesa.
¿Quin camí donchs seguir? ¿hont es la regla?
Axís com no mereix perdó'l copista
que sempre cau en la metexa falta
haventsel avisat, y com fem burla
del músich inexpert que s'equivoca
a cada pas en la metexa corda;
axís també, quan miro qu'ensopega
molt sovint l'escriptor, me sembla veure
al bon Querilo, que si alguna cosa
diu ab acert, d'admiració'm fa riure;
y mentres que al revés, m'enfado sempre
quan algun cop Homer s'ens endormisca.
Be pot ser perdonat en llarch poema
qui de la sòn se dexe un poch sorpendre.
Com la pintura, n'es la poesía;
una t'agradarà de prop mirada,
y l'altre de més lluny; una la sombra
se requereix, y l'altre llum demana,
sens témer lo sever fallo del jutge;
una't plaurà per la primera volta,
y l'altre't plaurà més, quan més la mires.
XXVIII.Hereu Pisson, encar que del teu pare
les instruccions te duen per la vía
del bon acert, y tens molt bon judici;
escóltam, y recorda en ta memoria
lo que't vull dir: veuràs varies carreres
que poden tolerar la mitjanía.
Jurisconsult, o be advocat pot darse
mitjà no més, y encara que no siga
tan docte com ho fou Casseli Auli,
ni tinga la eloqüència de Messala,
serà molt estimat; més al poeta
que no es més que mitjà, ni'ls deus ni'ls homes,
ni les columnes sols poden sofrirlo.
Tal com no plau en regalada taula
orquesta discordant, ni perfums rancis,
ni'l cascall barrejat ab la mel sarda,
donchs pot, sens res d'axò, ser ben servida;
axís la poesía, que nascuda
va ser tan sols per recrear los ànims,
si no té perfecció, cau en baxesa.
Qui en manejar las armas no es ben destre
s'absté de pendre part als exercicis
del camp de Mart, y aquell que a la pilota,
o al disch, o al troch, no sab jugar, se queda
assegut, perque d'ell no's riga'l públich;
¿y hi hà qui sens saberne vol fer versos?
¿Y per què no, si es ben nascut y lliure,
y en lο cens acredita que té renda
fins per ser cavaller, si a tant aspira,
y a més, irreprotxable en sa conducta?
XXIX.Ja sé qu'es ton intent y ton criteri
no dir ni escriure res que de Minerva
siga en despit; més si algun día un'obra
haguesses tu compost, pórtala a Meci,
o al teu pare, o a mi, per la censura,
y guàrdala nou anys al escriptori.
Axís te serà fàcil corretgirla;
paraula dada ja no torna enrera.
Sagrat intèrprete dels deus, Orpheo,
al hom salvatge horror a la matansa
li va inspirar, y als aliments indignes:
per ço va dirse qu'amansía als tigres,
y al lleó rabiós ab sols la lira.
Per ço també d'Amphió, lo que de Tebas
axecà'ls murs, se deya que les pedres
movía de son lloch, ab la dolsura
del seu cantar, portantles hont volía.
Allà en lo temps antich, la sabiesa,
del privat interès, l'interès públich,
del profà lo sagrat, s'encaminava
a distingir; privar concubinatge,
y marcar los devers del matrimoni;
fundar ciutats, gravant les lleys en taules.
Axí'ls poetes van guanyar la fama.
Després l'insigne Homer va comparèxer,
y Tirteo ab sos cants los cors anima
ja decayguts, y a la victoria'ls llensa.
Los oracles tornavan ses respostes
en vers, y fou en vers que los preceptes
van darse de moral; ab l'harmonía
dels versos, lo favor dels reys guanyaven,
y consol y descans l'ànima hi troba
quan del pes del treball se sent rendida.
Axó't dich, perque may t'avergonyexis
de polsarne la lira de les Muses,
ni acompanyar lo cant del diví Apolo.
Serà tant sols naturalesa, diuen,
o be sols l'art lo que farà als poetes.
Jo no crech siga l'art sens rica vena,
ni'l geni sens cultiu; abdes demanen
auxili l'una a l'altra y van unides.
Aquell que vol primer tocar al terme
pera guanyar lo premi en la carrera,
al treball y al sofrir acostumarse
tingué desde petit, ferse insensible
al fret y la calor, com també abstindres
del amor y del vi. També'l flautista
que's presenta a tocar en los cants Pythichs
baix un mestre sever tingué d'apendre.
Avuy ja basta dir: jo faig bons versos.
Malvinatge'l darrer! fóra vergonya
quedarme enderrerit, y dí ab franquesa
que no sé lo que may he après encara,
XXX.Lo poeta que té moltes hisendes,
y bons diners a guany, porta a sa casa
un vol d'aduladors qu'ab l'esperansa
hi van del interès que'n poden treure,
com al sò de trompeta's volta'l nunci
de marxants que los gèneros li comprin.
Y si ademés la posició li basta
per donarlos a tots convit esplèndit,
sortir per fiador de un calavera
ja arruinat, o be dels plets funestos
pot treure a n'algun d'ells, gran maravella
serà per mi que distingirne puga
lo fals amich del que de cor l'estima.
No cridis may perque jutge tes obres
al que estiga gojós d'alguna cosa
que hajas dat o promès, donchs al sentirla
té de dirte:—Molt be! brillant, magnífich!—
Y a més perdrà'l color, veuràs saltarli
les llàgrimes als ulls, d'entusiasme
s'alsarà commogut de la cadira,
y a cops de peus trontollarà la sala.
Tal com les ploraneres qu'als enterros
llogades van, que fan y diuen coses
més extremades que'l que sent de veres,
axís l'adulador quan elogía
que'l que ho fa de vritat més extrems gasta.
Diuen dels reys que quan saber volíen
d'algú, si merexía confiansa,
li feyen beure ví fins alegrarlo,
y en est estat lo pit li sondejaven.
Si tu fas versos, fes que no t'enganye
qui'ls sentiments com la guineu disfressa.
Si un autor a Quintili alguna obra
portava a censurar, ab gran franquesa
li deya:—Corretgeix aquest passatge,
o be aquest altre.—Si li responía
que no li era possible millorarho
donchs ho havía probat molts cops debades,
li manava esborrar, y a ne l'enclusa
forjar de nou los mal tornejats versos;
si prefería son error defendre
a ferho tot de nou, llavors callaba
y no perdía en va més temps, dexantlo
que sol y sens rival, seguís prendantse
de sí meteix y de les seves obres.
Quan es ben just y molt entès lo crítich,
censurarà los versos que son fluxos,
condempnarà los durs, y ratlla negre
ab la ploma al revés als mal compostos
farà tirar, retallarà'ls adornos
que hi son de més, y los passatges foscos
farà aclarir, les expresions ambigües
cambiarà, o farà desaparèxer,
notarà lo que tinga de mudarse
serà un altre Aristarch, també inflexible,
que no dirà com molts:«—¿Tinch d'enfadarlo
al meu amich per una tontería?»
Aquesta tontería ha de costarli
penes molt grans, si d'ell axís te'n burles
portantlo a ser del públích la rialla.
Tal com se fuig del empestat de ronya,
del ictèrich, del boig, o del llunàtich
qu'es víctima del càstich de Diana;
axís fuig lo prudent, tement tocarlo,
del poeta insensat, al que seguexen,
desprevinguts tan sols, o la canalla
que d'ell fan burla y que sovint l'empayten.
Si quan va caminant a la ventura,
a soles recitant sos sublims versos,
cau distret en un pou, o be una fossa,
com aquell cassador que sols se fixa
al merlot que segueix, per més qu'estiga
molt temps cridant:«—Companys, a mí, ajudeume!»
ningú's pendrà la pena de salvarlo.
Y si algú s'empenyés en darli auxili
tirantli alguna corda perque surti,
«—¿Què sabs tú, li diré, si tal vegada
ho ha fet d'intent, y no vol que se'l salvi?»
y ab tal motiu vos contaré la feta
de la mort del poeta de Sicilia:
volent Empèdocles dels deus la fama
ab gran sanch freda al ardent Etna's tira.
Que tinguen los poetes en bon'hora
dret de matarse quan millor los semble,
que'l que volgués a pesar seu salvarlo
com si'l matés faría igual delicte.
No'us penseu pas qu'es la primera volta
qu'ho ha probat, ni encara que'l salvesseu
no fora may per ço home de judici
ni perdría'l desitx de mort famosa.
No se sab per quin crim tindrà lo càstich
que'l cel li envía de parir més versos;
¿ha profanat les cendres dels seus pares
O la pedra arrencat qu'un llamp senyala?
Lo qu'es cert es qu'es boig, y que s'allunya
a doctes e ignorants que de ses obres
van fugint, com del ós que de sa gavia
los ferros ha romput; més si n'agafa
algun per compte seu, ja no me'l dexa,
l'assessina llegint, com sangonera
que may dexa la pell que té arrapada
fins y a tant que de sanch està sadolla.