DEL MONTJUIC
EN LA TOMBA NOVA D'EN VERDAGUER
Vui dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la montanya
de mala nomenada...
però a davant del mar,
alçaren al poeta
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
pera posar-lo en un sepulcre nou.
La caixa fou alçada
damunt de la gentada:
els ulls s'estemordien
tement-se un horror gros...
La caixa era corcada,
més s'alçà curullada
de ginesta i altres flors.
Oh! Quina meravella
en l'hora tant bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i al poeta en flors en ella
com un nin dintre l breçol.
Oh Montjuic, montanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, am grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.
La tomba es la roca viva:
les eures s'hi enfilaran,
i al dessobre de les eures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada demati,
cançons a desdir;
ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca ubaga!
El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.
Dorm, poeta, dorm, que ls aucells ja canten:
tu, que aimaves tant y tant
els bells cants, seras feliç
i faras aquell somrís...
Per la gracia del somrís,
has entrat en paradís.