La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que s fa de dia.
La missa de l'Estiu
el capellà la diu
am les portes obertes.
S'oeix de tots costats
quan enflaira ls serrats
el ginestar de Corpus.
El caçadô s daleix:
De fòra estant la oeix
amb un genoll a terra.
Al bon punt d'alçar Déu,
li bóta allà al bell peu
la llebre endiastrada.
S'esventa l goç lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçadô al darrera.
«Corres i correras.
Mai més t'aturaras.»
Aquesta és la sentencia.
«Doncs, corro i correré.
Mai més m'aturaré.
Alegra és la sentencia.»
S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...
Passen dies i nits...
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.
La missa matinal
la diuen allà dalt:
les portes són obertes.
En un vent de visió
passa l mal caçadô
entre lladrucs i fressa.
Se gira i veu l'altâ,
i al peu el capellà,
i en alt veu l'hostia candida.
Passa i es perd al lluny...
La boirina de Juny
cenyeix l'horitzó immobil.
Roden les estacions,
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.
Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.
Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.
Cada any l'hostia s va alçant,
el temple s va aixafant
i l'hostia puja, puja...
Passen més anys i més,
el capellà no hi és:
l'hostia va sola en l'aire.
Amunt... amunt... amunt...
La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.
L'hostia s'hi va acostant...
El temple s va esquerdant...
El caçador no para.
Ve un any, la volta cau
i s'obre l gran cel blau
damunt de l'hostia blanca,
que s'alça lentament...
Al ser l'estiu vinent
floreix el temple en runes.
Sen va pujant al cel...
El caçadô, amb anhel,
cada any, cada any la mira.
L'hostia, per'nâ al zenit,
té l'espai infinit,
i ell, per caçâ, encisat,
té l temps, l'eternitat.