CADA PIEZA VIVE EN UNA DIRECCIÓN · NADA VIVE EN UNA SOLA SALA  

PoetósferaLa BibliotecaIsabel de Villamartín Thomas

Isabel de Villamartín Thomas · Romanticismo

Clemencia Isaura

catalán

NUMERO 4.

CLEMENCIA ISAURA.

ALS DISTINGITS Y HONORABLES MANTENEDORS

dels

JOCHS FLORALS DE BARCELONA

EN LO ANY DE 1859.

__________

ENDRESSA.

Nobles senyors del Consistori Gay,

al geni catalá, de la victoria

novas regions li obriu y nou espay.

Pus feu revíurer la olvidada historia,

tot revivint del trovador lo lay

al patrio y sant amor, Dèu vos dó gloria,

nobles senyors del Consistori Gay.

Barcelona, 20 de abril de 1859.

I.

No mòlt distant de Tolosa,

qu'es la ciutat pal-ladiana,

qu'es ciutat rica en recorts,

com rica en flors es sa plana,

y que per ser tan hermosa

Dèu li doná, com á gracia,

dolsas brisas per sòn front,

hermosas flors per sa falda,

y li posá lo Garona

per sòn mirall á las plantas:

no mólt distant de Tolosa,

y al bell peu de una montanya,

hi havia un castell famós

per lo que d' ell se contava.

Eran negras sas parets

com un cor sense esperansa,

y, segons dir de la gent

de tota aquella comarca,

la mitja nit al sonar

s' hi passejavan fantasmas.

Qu' eran los mals esperits

la gent tota murmurava,

y al passar per devant d' ell,

tancant los ulls se senyavan.

Se alsava així trist y sol,

resguardat per las montanyas,

rodejat de romagueras

qu' entre las rocas brotavan.

Pót ser perqué no fugís

en alas de algun fantasma,

las euras que allí creixian

fortament lo apresonavan.

Com petxina qu' en sòn seno

una hermosa perla guarda,

de una donzella 'l castell

n' es lo palau y morada,

que allí retirada viu

la bella Clemencia Isaura.

Apartada viu del món

perque, sent petita encara,

sa mare fiu á la Vérge,

als peus del altar postrada,

vot de guardar sa puresa,

segons llavors era usansa,

y allunyada de Tolosa

la té en lo castell tancada

en companya de sa dida

que ha cuydat la sua infancia.

Hermosa y pura es Clemencia,

com lo raig primer del alba,

bella y casta com lo lliri

cuant surt á la flor del aygua.

Revelan ses ulls brillants

los pensaments que la embargan,

pensaments que de bell tenen

lo que sa ánima de casta,

y que semblan voler rómprer

las cadenas de la infancia.

La música y la poesía

sòn sas joyas estimadas

y ab lo cor y pensament

adora la ciencia gaya.

Se tròba en aquella edat

en que lo pit se dilata,

y desitjant viu lo cor

sensa saber que li falta.

Ella no té á qui estimar

pus viu trista y solitaria;

per aixó sos pensaménts

tant sols á las flors consagra.

Cuant lo sol fineix son curs

y entre montanyas se amaga,

baixa joyosa al jardí,

al jardí de sa morada,

que cenyit de cerca viva

sos plantells de flors li guarda.

Y llavors li sembla véurer

que las flors y que las plantas,

tot murmuránt de alegria,

amorosament s'enllassan,

com per formarli catifas

perque ella hi pose sas plantas.

Allá en lo estrem del jardí,

hi ha una fonteta galana

que petxinetas del mar

ab sas ayguas dolsas banya.

Clemencia romp son cristall

cuant sa hermosura hi retrata,

al umplir la regadora

que sosté sa má, tan blanca

com pòt ser la neu mes pura

de lo cim d' una montanya.

Y l' aygua tira á las flors

que de agrahidas sen' alsan,

pus lo que se 'ls dona en vida,

ellas tornan en fragancia.

Una tarde que regant

estava sas bellas plantas,

sentí passos molt aprop

en l' altre part de la tanca,

y una veu al mateix temps

entre 'ls preludis de un' arpa.

Lo temor y la sorpresa

tots los seus sentits embargan

y ab la ansietat dintre 'l cor

escolta la veu que canta:

Hermosa damisela,

ma veu lo amor revela

que hi ha en mon cor.

Fia á la brisa alada

sa veu enamorada

lo trovador.

Escoltam seductora

que jo lo herald, senyora,

sò del amor.

Nom' portan aquí, senyora,

ni de aquest lloch la frescura,

ni de las flors la hermosura

que mou la brisa al passar.

A contemplar vinch, Clemencia,

lo tressor de ta bellesa,

que poseheix mes riquesa

que en son fondo té la mar.

Jo sento per tú, senyora,

que mon cor ferit suspira,

y que l' ánima delira

tant sols per lo teu amor.

Calma, tendre, ma dolensia,

y pus ni ha en ton nom, senyora,

tingas en ton cor clemencia

de Raul lo trovador.

Hermosa damisela,

ma veu lo amor revela

que hi ha en mon cor.

Escoltam seductora

que jo lo herald, senyora,

sò del amor.

Callá la veu. La donzella

ruburosa y agitada,

ab cuydado y precaució

aparta las tendres brancas

y veu un jóve galant,

com ni pensarlo somiara,

que la contempla ab amor

inclinat sobre sa arpa.

De allí promte se apartá

sentint una cosa estranya,

y caminant tremolosa

se refuijía en sa estancia.

Una hora despues Clemencia

ab sa dida platicava

sentada en un terraplé

banyat per la lluna clara.

—¿Coneixes algun castell

dels que té aquesta comarca?

indiferent preguntá

á la dida qu' escoltava.

—Tots están deshabitats,

li respongué sens tardansa,

á no ser los mals esperits

que sempre hi tenen entrada.

—¿Y en aquest castell també

poden entrari, Joranda?

—No, filla, que benehidas

estan ja totas las cambras,

y com per aixó no poden

ells penetrar en las salas,

se quedan en lo jardí

á l' altre part de la tanca.

—¿Dígam, Joranda, 'ls esprits

que entre tenebras divagan

y volteixan lo castell,

apenas lo jorn acaba,

tenan la forma de humans,

altiva, hermosa y galana,

lo mirar que arriva al cor

y dolsíssimas paraulas?...

—¡Ay filla de mòn amor!

tenen la forma que espanta!

los hi espurnan foch los ulls

y llur boca sempre brama,

los llurs cabells sòn com serps

que per lo llur front s' enllassan

y tenen las unglas corvas

com la faus que l' herba talla.

¡Ay filla de mòn amor!

cuant arribe la vesprada

no baixes may al jardí

á cuydar las tendras plantas,

ni t' acostes á la font

á buscar del aygua mansa,

perque en lo seu pur cristall

si te enmirallas la cara;

pòt surtirte una visió

fénte visatjes que espantan,

que 't fassan tancar los alls

fente caurer desmayada.

De Clemencia 'l pensament

perdut per lo espay volava

y no escoltá de la dida

las postrimèras paraulas.

«No es un esperit del mal,

la hermosa entre sí pensava,

es un ángel com aquells

que en lo cel tenen la planta.»

Y la imatje de Raul,

pulsant melancólich l'arpa,

li feu llansar un suspir

de la boca perfumada.

II.

Passaren dias y dias:

cada tarde, cuant lo sol

detrás la serra amagava

sas flamas y sos raitgs d' or,

Clemencia, la hermosa nina,

baixava á regar sas flors,

buscant en las frescas brisas

un consol per lo séu front,

y en l' harpa del jovencel

un consol per lo séu cor.

¡Qué dolsos son aquells dias,

dias de puríssim goig,

cuant com en són niu lo aucell

canta lo amor en lo cor!

Cada tarde, en lo jardí,

de la cascada al soroll

y de las fullas dels árbres

al balancejament dòls,

Clemencia Isaura escoltava

un nou cant del trovador,

y cada tarde Raul,

com premi de sa cansó,

veya cáurer á sos peus

una deliciosa flor.

La violeta, la englantina

y lo gessamí olorós

foren de aquells cors amants

los sols missatgers de amor.

Se amavan sense parlarse,

y se veyan, mes tantsols

á través la cerca viva

que tenia 'l jardí entorn.

May Raul saltá la valla

que se aixecava entre ells dos:

no ho impedia la cerca,

ho impedia son honor.

Eran felissos amants,

pus per élls eran tant sols

llenguatge del cor los ulls,

llasos del amor las flors.

III.

Clemencia Isaura, la gentil doncella,

de totas las hermosas la escullida,

la que té sols los pensaments d' un ángel,

la que un cor d'or en lo seu pit abriga,

contempláula que dolsa y seductora

de amor y sentiment imatge viva!

Cantáu, amors, sas gracias y bellesa

de dolsas flors sembránt la seva vida!

Lo sonris del plaher brota en sos llabis,

la flama del amor brilla en sa vista,

lo sèu semblant tant sols passió revela

dès que Raul ab tot lo cor estima.

¡Raul! nom mágich de esperansa hermosa,

que estreméix de son cor totas las fibras,

lo pensamént á altres regions eleva

y allí contempla sens rival la ditxa.

No es la nineta que ja riu, ja plora,

que per desitj de poca edat suspira,

es ja la dona que en lo cor amaga

la font de un sentiment que no sabia.

Y mes pur trova'l cel, y las estrellas

mes brillo tenen en la nit tranquila,

lo sol mes raigs per fecundar las plantas

y 'ls nuvols mostran mes preciosas tintas.

Amor immens al Trovador consagra,

y espera sempre lo finar del dia,

perqué es la hora del crepúscol bella,

y en alas de són cor portant sa ditxa,

al jardí baixa ab planta silenciosa,

que hi vá á buscar las auras de la vida,

mentres la brisa deslligada corra

y á sos costats ab sentiment suspira.

Cuant sent de l' harpa las acordes notas,

acostantse s' en vá á la cerca viva,

y aparta sempre las fullosas brancas

y sempre hi trova de Raul la vista.

Y parla 'l cor, y la paraula calla,

y son las flors las misatjeras vivas,

pus que també las flors tenen sa llengua

cuant es lo amor lo mestre que las guia.

Fill es Raul de D. Raymon lo compte,

esforsat paladí de ánima altiva;

són bras descans may á la espasa dóna

y un héroe vól en lo séu fill que estima.

Lo Artois s' encen en guerra, y lo bon compte,

prest á son fill á guerrejar envia.

Lo fill, prestánse á lo desitj del pare,

lo amor á son deber ja sacrifica.

Clemencia escolta de Raul, ab pena,

lo anunci que li fá de sa partida,

y fonen los seus ulls perlas hermosas

y lo dolor á trastornarla arriba.

Del cálzer del dolor beu una gota,

los ulls al cel en sa amargura fixa

y veu quels núvols tot són blau cubreixan

y ni una estrella entre las boyras brilla.

—¡Clemencia, á Deu! digué Raul sens forsas,

que ja la nit ab sa foscor arriba.

—¡A Deu, Raul ma estrella de esperansa!

¡A Deu! á Deu! la desditxada crida.

—La harpa deposo á tos bells peus, Clemencia,

y á recobrarla tornaré algun dia:

lo llor dels braus conquistará ma espasa

y llur corona me veurás cenyida.

—Raul, recordat que Clemencia espera,

—Y tu no olvides que Raul t' estima.

Mon cor deixo á tos peus, dolsa Senyora.

—Y tu t' emportas ab món cor ma vida.

Y sols llavors, per la primer vegada,

dos mans passaren per la tanca viva,

y dos suspirs, dolsos perfums del ánima,

entre sas alas s' emportá la brisa.

IV.

Malhaja la llansa cruel,

que lo cor ha atravessat

de Raul lo trovador,

de Raul lo tendre amant.

Clemencia Isaura al saberho

plora llágrimas de sanch.

Ja no hi ha consol per ella,

ni hi ha bálsam per son mal,

que la llansa que ha ferit

en la guerra á son amant,

lo sèu cor al mateix temps,

lo sèu cor ha atravessat.

Y pasan dias y dias,

y son dolor es constant,

y may se cansan sos ulls,

may se cansan de plorar.

Pobre Clemencia! son cor

per lo dolor rossegat,

brota sanch, y 's romp á trossos

com un núvol que, flotant,

desfá á trossos per los ayres

lo alé de la tempestat.

Llavors, ferida de pena,

renova, entre plors amarchs,

lo sant vot que feu sa mare

un jorn al peu dels altars,

que ja per ella en la terra

no hi ha amor, ni ha amistat,

sols hi ha dolor y tristesa,

sols hi ha plors, mes plors amarchs

que si be surten dels ulls,

de sòn cor sòn arrancats.

Hermosa Clemencia Isaura,

pobre nina virginal,

ja lo mon no te per tú

mes que dolors y pesars,

y cuant la brisa lleugera

passe per las flors rasant,

sols un nom á tas orellas,

sols un nom murmurará.

¡Ay pobre Clemencia Isaura!

¡ay pobre cor destrossat!

¡malhaja la llansa cruel

que ha ferit á ton amant!

Llavors Clemencia fugint

de aquest mon las vanitats,

guardant dintre de son cor

per son dolor un altar,

sa fortuna tota entera

als jochs florals consagrá,

dels antichs mantenedors

la idea ressucitant.

¡Oh Clemencia! ton amor

y la mort de ton amant

los doná una nova vida,

nova vida als jochs florals.

(De D.ª Isabel de Villamartin.)

Sigue explorando

Por su autor
Isabel de Villamartín Thomas · 1 pieza más en la casa
Dónde vive
La Biblioteca

La Creu de Cristo →

Expediente

Autor
Isabel de Villamartín Thomas
Título
Clemencia Isaura
Lengua
catalán
Época
Romanticismo
Sala
La Biblioteca
Identificador
ws-ca-clemencia-isaura--isabel-de-villamartin-thomas-8c8e9d
Cita recomendada
Isabel de Villamartín Thomas, «Clemencia Isaura», Poetósfera, poetosfera.com/p/ws-ca-clemencia-isaura--isabel-de-villamartin-thomas-8c8e9d.html

Las obras de dominio público se reproducen íntegras, con atribución y en la ortografía de su impreso. ¿Ves una errata o conoces una fuente mejor? Escríbenos desde Sobre la casa.