Pe'l bes ardent del sol afalagada,
una fontana trémola somriu;
passa un núbol, y l'ombra interposada
cobreix el sol d'estiu.
La fontana se plany y barboteja:
—¿Per que'm prives, crudel, de mon tresor?
¿Per que'm tapes el sol qu'en mi rabeja
sa cabellera d'or?
La boira li respon:—Si, gota a gota,
raja de l'eura del penyal vehí
l'aigua qui te nodreix, ¿no sabs que tota
devalla de mon sí?
¿No sabs que quan la mitxdiada encesa
seca la terra, ab son alè de foch,
el sol enamorat, mentres te besa,
t'aixuga poch a poch?
No ploris donchs, així, desagraída
a la fonda tendresa maternal,
perque't guarda l'amor que dona vida
d'un altre qu'es mortal.
La boira s'oscurí. Fresca alenada
passá remorejanta pe'l verger,
y, extenentse pe'l cel, la nubolada
damunt la terra en plor se va desfer.