Ha arrribat un home intensament pálit,
que la dolsa lira punteja per joch;
a térra hivernenca porta un alé cálit,
porta un alè jove del país del foch.
Son nom ens desperta ab la ressonansa
d'un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d'un ferre de llansa
que toca un broquer.
Es com una pluja que refresca l'arbre
de la poesía; nou Pigmalïó
que torna a la ninfa d'entranyes de marbre
moviment y vida y palpitació.
Liba la dolcesa més fonda y coral
qu'en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
y'l brolladò canta més solemnial.
Ell sab trobà perles en l'interió
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passà l'ombra de la tentació
pe'l front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants y la torra
mirant-se en el místic estany adormit,
on l'ànech, qu'encalsa la femella, esborra
l'imatge serena dels sants de granit.
Cavalca en el ritme com un Don Quixot;
de l'antiga musa millora la dot;
pe'l cel de les nues soledats manchegues,
pòlen de la flora tropical difón;
y vessa d'estrofes com ánfores gregues,
escuma de totes les corrents del món.
Va d'un món a l'altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlach;
ens dú grans lluernes, com diamants vius,
y a criar amolla pe'ls agres nadius
cigales sonores del grech archipèlach.
Passa com el cóndor de l'altre hemisferi
qu'un vent occeánich a Roma trasporta,
y entre les ruines, se posa ab misteri
a covar els ous de l'águila morta.
Es com un heretge de sanch juliana
que sent en les venes la febre pagana,
vas de transparenta
lluminositat,
on de nou se bada la flor opulenta
d'un món apagat.
N'hi ha qui'l condamnen, y llur veredicte
aquella terrible sentencia recorda,
dels ephors d'Esparta, punint el delicte
d'afegí a la lira la séptima corda.
¡Oh bell entusiasme dels dies antichs,
oh divina flama! si en el fons es una,
¿què hi fa que's bifurqui, alsant a quiscuna
de les dues bandes clamors inimichs?
¿Què hi fa si es frisansa de l'avèns o cuite
de la tradició?
Avuy se renova l'antiga passió:
¡benhaja 'l poeta qu'encén el tumulte!
Ara, aquí veu l'ona
que bat els esculls;
si la gent, quan passa, el mira a n'els ulls,
jo sé lo que pensa y lo qu'ambiciona.
L'illa on reposa del pelegrinatge
ja'l coneix per mestre de la poesía,
y espera la gloria de fruir sa imatge
dintre del mirall de sa fantasia.