Parlaven a cau d'orella
els minyons qui jugaven a daus,
quan veyen passar gojosos
el pubill y la nina d'ulls blaus.
II
La folla de gelosía
clavá'l ferre en el cor del marit;
abans de morir penjada,
nasqué'l fruit de l'amor maleít.
Al Comte diu la Comtesa:
—Sols estam, acullim-lo per fill.—
Y el fill de l'ajusticiada
fou criat com a noble pubill.
L'esposa que li han promesa
n'es la filla de nobles senyors.
Quan l'anell se barataven,
la Comtesa perdé les colors.
Al llit comtal,
no dorm la Comtesa.
L'ombra que veu sospesa
porta un dogal;
esclata en plor;
blavosa du la cara:
—De mon tresor,
no siau tan avara;
obriume, som sa mare,
obriume son cor!—
L'ennubolat
llampegant s'acosta;
damunt l'amor que brosta
passi aviat.
Bressa'l promès
bell ensomni d'amor...
Si esclata la negror,
ell sabrá qui es.
La dissort té son ferre sospès.
Si arriba la gran diada
que's casi lo jovencell,
per tothom en el castell
hi haurá taula posada,
y una font may estroncada
rajará de ví novell.
III