IX
Segon accéssit de la Englantina d' or.
CANAMUNTS Y CANAVALLS.
CANAMUNTS Y CANAVALLS.
«.....et pugnabit vir contra fratrem suum,
et vir contra amicum suum.....
Isaias.—xix.
—Qué teniu? la mare mia.
Qué teniu? la mia mare.
—Vos haguéssen mort los moros
á les guerres de Granada!
—Mon Rey m'enviá á la guerra
pera que los oys finássen.
—Ay, mon fill, lo meu car fill,
que los oys no s'acabaren!
—Canamunts y Canavalls
la vida n'han recobrada?
—Si, mon fill, per axó sola
n'haveu trobat vostra mare!
—Ahont es la vostra filla?
Ahont la mia germana?
—Al monestir se n'es morta...
Ay! L'honra li fou robada!
—Per qué plorau? mare mia;
Oh! Parleu! la mia mare.
—Vingué un vespre, essent vos fóra,
dels contraris la maynada:
ma filleta malastruga
per la força la'm robaren;
ab sos coltells á ne mí
be prou me'n feren de nafres!
—Y jo, lluny de voltres dues,
per mon rey ne guerrejava!
—L'endemá plorant, sens' honra,
va tornar vostra germana;
va tancarse al monestir,
jau al vas de Sancta Eularia!
—Quins foren los que vingueren?
Los coneguéreu, ma mare?
—Don Guillem Desmás ne fou?
Don Joan l'acompanyava...
—Per qué plorau? mare mia,
No ploréu, la mia mare!
—Don Ramon, no plor de pena,
que plor solzament de rábia!
—Vostre fill ve de la guerra,
son coltell encara talla!
—Sí, mon fill, guerra'ls contraris!
Que corri la sanch contraria!
Demá's lo dia dels Morts,
fa festa vostra germana,
vullau celebrarla donchs!
¡Sanch, fill meu, guerra y venjança!
Don Ramon munta á cavall,
envers la ciutat s'atança:
pel camí tremolant d'ira,
groch, enutjat, aixis parla:
—Sanch vull beure! Sanch vull beure!
Com ma mare vull venjança!
No valga á mon enimich
lo pendre terra sagrada!
¡Sanch vull beure y sanch beuré!
¡Deu del cel, guerra y venjança!
Al cridá' axis Don Ramon
tot lo cel s'ennubolava,
y á sos crits ne responian
tocant á morts les campanes.
II.
La nit del dia dels Morts
es sempre nit endolada:
lo cel está ennubolat
y al res tocan les campanes.
Al convent de Sanet Francesch
molta de gent s'ha aplegada;
plena está de gom á gom
tota l'església dels frares;
menestrals y cavallers
de nobles y riques cases.
Draps de dol de llana negra
del convent les parets tapan;
un Sanct-Cristo hi ha á l'altar
y á cada costat un'atxa:
cap mes llum en tot ló temple,
tothom resa, tothom calla.
Tot de colp ouse murmull,
alguns la vista han alsada:
espessos los cavallérs
engronxantse fan onades.
La llum d'un llamp il-lumina
lo convent y lo tro 'sclata;
del llampech á la claror
ja's veu brillar un 'espasa,
ja son dues, ja son tres,
ja s'ou un crit de ¡venjança!
La gent fuix, mouse avalot,
ja son trecents que combaten!
La tempesta ha comensat,
plou, llampega, lo vent brama:
los dos ciris de l'altar
un ratx de vent los apaga:
les espases prou lluhentejan
als esguarts dels que combaten!
¡Venjança! diu Don Ramon
sos amichs cridan ¡venjança!
¡Guerra! crida Don Guillem,
¡guerra! sos amicbs esclaman;
y á les fosques, barrejats
tots sols dins la santa Casa
Canavalls y Canamunts
lluytan, feren, rompen, matan,
s'estrenyen y s'abrahonan,
se trossejan y s'agafan
y rodolan per enterra
plens sos cors de verí y rábia
com esbart de condemnats
qu'estrenyentse y mossegantse
dins les ombres de l'infern
se remolcan y barallan:
per l'ampla nau de l'església
retronan los crits que llansan;
se n'ouhen áspres croixits
dels ferros de les espases,
la sorda remor que fan
los que'n sech cauhen cadavres:
y dura, y dura la brega,
la tempesta dura encara,
y com si un fort terratrémol
per totes ses quatre bandes
tot lo mon ne fes comnoure
y monts y castells fes caure,
l'església va tremolar,
llarga estona va engronxarse:
per los gótichs finestrals
la llum dels llampéchs entrava;
lo vent los negres domassos
anava axecant en l'ayre
semblant tots les ales negres
d'esperits y de fantasmes
exides pera ballar
als croxits de les espases:
se conmogueren les lloses,
y pels sepulcres que tapan
se sentiren croxits d'ossos,
veus fondes dels que finaren:
lo Sant-Cristo de l'altar
de fel llágremes plorava
y patint altr' agonía
fins va suar sanch y aygua!
Don Ramon surt de l'esglesia,
ne surt ab la ma á l'espasa,
surt corrents, munta á cavall...
¡Prou tingué bona venjança!
Don Joan surt darrera ell,
corrents darrera cavalca...
¡ Don Ramon que no'us agafi!
No'u vulla la Verge Sancta!
Don Guillem, lo seu germá,
morí, y va cridant ¡venjança!
De l'església tots ne surten;
nafrats y morts hi romanen
rodejats d'una ombra espessa,
de silenci y freda calma,
ajaguts demunt les tombes
ahont sos majors descansan.
En Pere de Sant-Joan
degollat la vida acaba;
allá'n Francesch d'Armadáns
jau sense un bras y ab cinch nafres,
en Guillem de Puigdorfila
ne te la testa xapada;
al noble Miquel Burgués
la sanch li brolla á glopades.
Corre la sanch pel trespól;
res s'ou: finí la ventada.
Los ¡ays! dels agonitzants
solzament se sentan ara:
la remor de les escletxes
de les lloses mitx badades
que brufan xuclant la sanch
que'l trespol del temple banya
y'ls gemechs de Don Guillem
que 'nterra ajagut d'espatlles
sus la tomba de sos avis
groch, ulls cluchs, mitx mort badalla.
III.
Don Joan y Don Ramon
corrian un devant l'altre:
Don Ramon cau de la sella,
Don Joan se n'allunyava:
Don Ramon camina á peu
cox lo cavall no'1 dexava.
Tot guaytant per la finestra
ja'l veu que se'n vé sa mare,
contenta pera abrassarlo
los esglahons ja devalla
al veure'l de mes aprop
á entristirse comensava,
ja plorant va collint herbes
per curar las seues nafres.
—Que teniu mon fill Ramon?
La color teniu mudada!
—Reseu per mi, mare meua,
voldreu curarme debades!
—Qui'us ha nafrat lo meu fill,
en mort y vida malhaja!
—Ma mare les flastomies
les portes del cel ne tancan.
Nou nafres porta'l cavall
y vint jo que'l cavalcava:
lo cavall morirá anit,
jo no veuré'l trench de l'auba:
per lo be que va servirme
l'enterrareu i á l'estable:
aprés soterreume á mi
dins lo vas de Sancta Eularia:
puga jaure mare mia
prop del cos de ma germana,
prop d'ella estiga'n la mort
ja que'n vida no hi estava!
Posareu demunt la llosa
una espasa entrevessada
y tota la gent qu'ho vege
dirá: « —Aquella pobre mare
ab dos fillets que tenia
tota sola n'es romasa;
l'una al monestir finá,
l'altre mori'n la batalla!....
—Per que'us moriu lo meu fill,
fillet meu de mes entranyes!
—Venjança mare, voliau;
ja teniu ara venjança.
Sanch voliau mare meua;
preniu ma sanch si'us agrada!