Ben d'a la vora — volia veure-us,
oh Verge negra — del blanc vestit!
Al vostre estrado — avui pujava,
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara, — que m'ha deixat — tot enternit.
Més lluny us miro — quan a la tarda
canten els monjos — i els escolans,
i eixint del temple — m'hi giro encara,
i encara us miro — més lluny que abans.
A vostra casa — m'aficïono
i us hi entro a veure — sempre que hi passo,
com els aimants.
Surto de cara — a les vostres penyes
i en cada una — veig un ensaig
de vostra imatge... Sou gracïosa, — penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles — els camins vostres — i me n'hi vaig.
Els camins vostres — són plens de boira:
per los esquinsos — guaita l cel blau...
No més hi trobo — rebolls i mates
que humils floreixen — en mig la pau,
i aquelles bolves, — que n diuen angels
i que s'hi assemblen — per lo silenci — del vol suau.
Com me cor-prenen — els singles vostres!
Com m'esvaeixen — vostres abims!
Les aus que hi volen — són aus xiquetes,
les fonts que hi neixen — són regalims;
entre la boira — són cims de gloria — els vostres cims.
Tot jo m'encanto, — no sé l que m passa:
les vostres penyes — m'han encisat.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Més, quan me giro — de cara enfòra,
l'esprit me fuig de Montserrat.